Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939.
Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia.
Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República.
El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes.
La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada.
La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
