Els alumnes de 2n de batxillerat l'Escola Garbí , Esplugues de Llobregat trobaran aqui , informació general sobre l'assignatura " HISTÒRIA " que fan amb el Sr Ferran Borrás.
divendres, de desembre 29, 2006
dilluns, de desembre 11, 2006
España , frontera de la cristiandad occidental
España fue durante muchos siglos un país de frontera en la cristiandad occidental. Apurando esta afirmación se puede decir incluso que España era la única región de la cristiandad occidental que vivía en contacto directo con otras religiones. Ese contacto entre las religiones en España no fue sólo de signo conflictivo sino que tuvo desde el siglo VIII hasta el siglo XV manifestaciones de convivencia e intercambio muy dispares. Desde la diáspora mozárabe hasta los levantamientos moriscos del siglo XVI el cristianismo español hubo de ensayar, por pura necesidad, una serie de modelos de convivencia entre los miembros de varias religiones. Esos modelos eran reacción a situaciones históricas y planteamientos sociales muy diversos. Las consecuencias de tales esfuerzos tuvieron necesariamente resultados muy diferentes.
El simple hecho de que los cristianos en España vivían en contacto con el Islam y en un orden social donde los judíos jugaban un papel decisivo en los centros urbanos, tanto bajo dominio musulmán como cristiano, tuvo enormes consecuencias para la identidad personal de cada individuo cristiano dentro de aquella sociedad plurirreligiosa. Un cristiano en el norte de Francia tenía necesariamente otra visión del mundo que la del cristiano en la Córdoba musulmana o, más tarde, en la frontera del reino nazarí de Granada. El infiel para el francés era un ser humano fuera de la sociedad cristiana, una persona que no creía en todo aquello en lo que se fundamentaba su existencia, pero una persona, sobre todo, de la que adivinaba su existencia pero que jamás había visto. Ese cristiano, fuese culto o analfabeto, podía vivir cien años sin encontrar una persona no cristiana. Para el cordobés, en cambio, era el infiel una persona de carne y con la que se encontraba a diario en la calle y de quien podía necesitar asistencia médica, a quien compraba el pan o las berenjenas, o con quien de niño había jugado a las canicas. Esta sencilla realidad no se puede olvidar al plantearse las diferentes visiones de la humanidad dentro de una generalizada e hipotética cristiandad occidental.
El simple hecho de que los cristianos en España vivían en contacto con el Islam y en un orden social donde los judíos jugaban un papel decisivo en los centros urbanos, tanto bajo dominio musulmán como cristiano, tuvo enormes consecuencias para la identidad personal de cada individuo cristiano dentro de aquella sociedad plurirreligiosa. Un cristiano en el norte de Francia tenía necesariamente otra visión del mundo que la del cristiano en la Córdoba musulmana o, más tarde, en la frontera del reino nazarí de Granada. El infiel para el francés era un ser humano fuera de la sociedad cristiana, una persona que no creía en todo aquello en lo que se fundamentaba su existencia, pero una persona, sobre todo, de la que adivinaba su existencia pero que jamás había visto. Ese cristiano, fuese culto o analfabeto, podía vivir cien años sin encontrar una persona no cristiana. Para el cordobés, en cambio, era el infiel una persona de carne y con la que se encontraba a diario en la calle y de quien podía necesitar asistencia médica, a quien compraba el pan o las berenjenas, o con quien de niño había jugado a las canicas. Esta sencilla realidad no se puede olvidar al plantearse las diferentes visiones de la humanidad dentro de una generalizada e hipotética cristiandad occidental.
La Islamización
La expansión islámica por la cuenca del Mediterráneo y su posterior implantación hasta en regiones tan alejadas del núcleo primitivo del Islam como la India o la Península Ibérica han sido un permanente objeto de interrogación para los historiadores.
El avance fulminante de los ejércitos árabes bajo la bandera de una nueva religión, arrollando y suplantando a los Imperios bizantino y sasánida en el Cercano Oriente y Egipto plantea efectivamente una serie de problemas que aún no han sido resueltos en su totalidad.
En el siglo VII el mapa político del mundo mediterráneo cambia de una forma irreversible, y esta alteración, que permanece hasta nuestros días, se ha visto considerada con frecuencia como una herida brutal que destruyó -de una forma mucho más definitiva que la empleada por las invasiones bárbaras- el viejo mundo heredado del imperio romano.
La orilla norte del Mediterráneo no permaneció inmune ante el avance musulmán. Pero la penetración de los ejércitos islámicos tomó caracteres muy diversos según se tratase de unas regiones o de otras y su permanencia se extendió en períodos cronológicos muy diversos.
La Península Ibérica ha sido, desde luego, la zona de Europa en la cual la presencia de la civilización árabe-islámica se ha dejado sentir durante un mayor tiempo y con más fuerza, si exceptuamos la mucho más moderna y diferente ocupación otomana en los Balcanes.
Las Medulas - Leon - Ruina montis
“La explotación del oro en el noroeste”
Plinio el Viejo, XXXIII, 76 - 77
La tierra llevada así se deja deslizar hasta el mar; la montaña es horadada y se disuelve la tierra. Por este motivo Hispania ha hecho retroceder el mar lejos de sus tierras.
El oro obtenido por medio de la excavación y el lavado no necesita ser fundido, sino que es oro en estado puro; así se encuentran en los pozos porciones enormes que llegan a pesar más de 10 libras.
Termas
De las 47 termas públicas que hubo en la Hispania romana quedan pocos restos. Las más completas son las termas de Itálica. Éstas tenían los servicios duplicados para que las personas de uno y otro sexo estuvieran separadas. Esto nos indica que son posteriores al decreto del emperador Adriano sobre este asunto.
La misma disposición tienen las termas de Alange, cerca de Mérida, en la provincia de Badajoz. Aquí aprovechaban unos manantiales de aguas termales que aún siguen produciendo un caudal de 316 litros por minuto a una temperatura de 28º C.
No es de extrañar que los romanos construyeran aquí unos complejos termales semejantes a los del Foro de Roma y a las Termas Estabinianas de Pompeya. Todavía se utilizan hoy día dos cámaras gemelas: la de las mujeres, amarilla, y la de los hombres, azul (en la foto)
La misma disposición tienen las termas de Alange, cerca de Mérida, en la provincia de Badajoz. Aquí aprovechaban unos manantiales de aguas termales que aún siguen produciendo un caudal de 316 litros por minuto a una temperatura de 28º C.
No es de extrañar que los romanos construyeran aquí unos complejos termales semejantes a los del Foro de Roma y a las Termas Estabinianas de Pompeya. Todavía se utilizan hoy día dos cámaras gemelas: la de las mujeres, amarilla, y la de los hombres, azul (en la foto)
Foro de Clunia
Los Várdulos, con 14 pueblos, pertenecen al ”convento jurídico” de Clunia.
De estos pueblos sólo quiero citar a los Alabanenses; los Turmógidos abarcan cuatro, entre los que se incluyen los Segisamonenses y los Segisamaiulienses.
También están incluidos en el mismo convento los Carietes y Venenses, con cinco ciudades, entre las que sobresale la de los Velienses.
Puentes romanos
El puente de Alcántara (esta palabra significa puente en árabe) sobre el Tajo, es un modelo de construcción ciclópea. Tiene sólo 190 metros de longitud y 6 vanos, pero sus medidas son colosales: su altura desde el nivel del agua es de 55 metros, a los que hay que añadir los 14 metros del arco de triunfo central; los dos ojos centrales tienen una luz de 30 metros, los contiguos, de 24, y los extremos, de 18.
Calzadas romanas
-La "Via Augusta", llamada anteriormente "Via Herculea", ya que llegaba hasta las "Columnas de Hércules" o Estrecho de Gibraltar. También se la conocía con el nombre de "Via Exterior". Seguía el litoral mediterráneo, pasando por Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona), Carthago Nova (Cartagena), y llegaba hasta Gades (Cádiz). Tenía ramales, como el que conducía a Hispalis (Sevilla).
-La "Via Lata" o "Camino de la Plata" como se la conoce hoy día, unía Asturica (Astorga) con Emerita Augusta (Mérida) y pasaba por Salmantica (Salamanca). Se prolongaba hacia el sur hasta Hispalis.
-La "Via Lata" o "Camino de la Plata" como se la conoce hoy día, unía Asturica (Astorga) con Emerita Augusta (Mérida) y pasaba por Salmantica (Salamanca). Se prolongaba hacia el sur hasta Hispalis.
Celtíberos
Pueblos Prerromanos - Fenómeno colonial - Celtíberos
A ellos se refiere también Estrabón:
"La Celtiberia... De las cuatro naciones en que están divididos los celtíberos, la más poderosa es la de los arévacos, que habitan la región oriental y meridional y son limítrofes con los carpetanos...
La más famosa de sus ciudades es Numantia, cuya virtud de mostró en la guerra de veinte años que sostuvieron los celtíberos contra los romanos..."Estrabón, Geografía III, 4, 13.
"Tras los celtíberos, y en dirección sur, siguen los pueblos que habitan la Oróspeda y las tierras que baña el Soucron - el Júcar-. Estos pueblos son: los edetanos, hasta Cartagena, y los bastetanos y oretanos, hasta cerca de Malaca."Estrabón, Geografía III, 4, 14.
Y los distingue de los célticos, de los que relata:
"(...)Todos estos rasgos se cuentan también de los pueblos célticos... Éstas (las mujeres) cultivan la tierra; apenas han dado a luz, ceden el lecho a sus maridos y los cuidan.
"Estrabón, Geografía III, 4, 17."
Tales rasgos denotan cierto salvajismo en sus costumbres"
lA CONQUISTA ROMANA
Fases de la conquista
En el 197 a.C. el dominio romano se había consolidado en los territorios actuales de Cataluña, la costa levantina y el valle del Guadalquivir (fundación de Corduba), incluyéndolos en el sistema provincial, con la creación de dos provincias, la Hispania Citerior y la Hispania Ulterior, al norte y al sur, respectivamente, del río Júcar.
Entre 154 a.C.-133 a.C. cruentas guerras contra celtíberos y lusitanos, cuyo desenlace propició la expansión por la Meseta, figurando por el sur el río Anas (Guadiana) como límite más occidental.
Entre los años 123-121 a.C. conquista de las islas Baleares, (fundación de las colonias Palma y Pollentia).
Focos de resistencia a fines del siglo II y I a.C. finalmente sometidos: conquista del oeste penínsular.
26-19 a.C. Guerras contra cántabros y astures.
19 a.C. Conclusión de la conquista
En el 197 a.C. el dominio romano se había consolidado en los territorios actuales de Cataluña, la costa levantina y el valle del Guadalquivir (fundación de Corduba), incluyéndolos en el sistema provincial, con la creación de dos provincias, la Hispania Citerior y la Hispania Ulterior, al norte y al sur, respectivamente, del río Júcar.
Entre 154 a.C.-133 a.C. cruentas guerras contra celtíberos y lusitanos, cuyo desenlace propició la expansión por la Meseta, figurando por el sur el río Anas (Guadiana) como límite más occidental.
Entre los años 123-121 a.C. conquista de las islas Baleares, (fundación de las colonias Palma y Pollentia).
Focos de resistencia a fines del siglo II y I a.C. finalmente sometidos: conquista del oeste penínsular.
26-19 a.C. Guerras contra cántabros y astures.
19 a.C. Conclusión de la conquista
diumenge, de desembre 10, 2006
L'art romànic
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. L’arribada de l’any 1000 es va acollir amb terror per part d’alguns sectors de la població i amb expectatives apocalíptiques.
La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.El nou estil es va caracteritzar per ser eminentment religiós.
Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.
Una de les tendències localistes més destacades fou l’estil llombard, provinent del nord d’Itàlia i que va influir molt en l’estil romànic català .
Els edificis més representatius del romànic llombard català són els del conjunt de la Vall de Boí . ( Arte románico y Císter).
Els cinc pilars e l'Islam
L'Islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.
El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe, la pregària ritual, l'almoina, el dejuni durant el mes el ramadà i el pelegrinatge a la Meca.
1.
La professió de fe. Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Mahoma n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
2.
La pregària ritual. Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels han de dirigir a Al·là amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sempre es repeteix la invocació «Allah akbar» («Al·là és el més gran!»).
3.
L'almoina. L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontània i lliurement per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
4.
El dejuni durant el mes del ramadà. El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
5.
El pelegrinatge a la Meca. Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Al·là!».
Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmiques pròpies de la terra on es formà. Com en el judaisme, es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera; es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques. També està prohibit fer imatges d'homes i d'éssers vius; Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és volguer imitar Déu.
Sovint s'ha afirmar que l'Islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa; ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'Islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'Islam es veu atacat; només és justa la guerra d'autodefensa.
La situació de la dona és un dels aspectes més polèmics. En les sures d'abans de l'exili a Medina, es defensa una igualtat entre home i dona ben oposada als costums preislàmics. En les sures posteriors, es recullen posicions patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. Els musulmans tradicionalistes afirmen que les sures posteriors tenen l'última paraula; els reformistes, es decaten per la validesa de les primeres, les més favorables a la dona. L'Alcorà no prescriu l'ús del vel o hidjab, només per a les esposes de Mahoma com a signe de distinció; avui el seu significat sembla ser ben diferent: les dones no poden escollir, sense desagradables repercussions, el seu ús o no ús.
L'Alcorà permet la poligàmia, una tradició preislàmica. També ho és la terrible ablació del clítoris, que encara avui, en algunes zones d'Àfrica -musulmana i no musulmana- afecta desenes de milions de dones. La circumcisió, cap als quinze anys, és un costum estès en els pobles semites: igual que els musulmans, la practiquen també els jueus.
Castells de Catalunya
A les torres hi havia les estances i magatzems, estaven rematades per merlets.
La porta caladissa era l'única entrada al castell.
La porta caladissa era l'única entrada al castell.
Estava protegida per un raseta, fet amb fusta massissa i barres de ferro, que es pujava amb l'ajut de torns de fusta que tibaven les politges.
Al voltant del castell hi havia una rasa per tal de detenir als enemics, era el fossat.
Al voltant del castell hi havia una rasa per tal de detenir als enemics, era el fossat.
Moltes vegades s'aprofitava per criar peixos que es menjaven.
El pont llevadís comunicava el castell amb l'exterior permetia creuar el fossat.
A l'interior dels castell hi havia una plaça d'armes era el lloc on es trobaven les diferents instal·lacions: obradors, ferreria, hort, quadres, el pou, ...
El pont llevadís comunicava el castell amb l'exterior permetia creuar el fossat.
A l'interior dels castell hi havia una plaça d'armes era el lloc on es trobaven les diferents instal·lacions: obradors, ferreria, hort, quadres, el pou, ...
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica
Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població.
Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres, drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església.
Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van anar ampliant amb les terres de nova conquesta.
La parròquia era la demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat.
Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes.
Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica en comtats i van investir ells mateixos els comtes.
L'any 814, a la mort de Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona.
Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència respecte de l'imperi Carolingi.
dilluns, de desembre 04, 2006
Programació 2ona avaluacio 2006 - 2007
I part
Les arrels històriques
La Península Ibèrica als segles VIII – XII
Pensament i cultura : de la cultura monàstica a la cultura urbana
Expansió i crisi als regnes peninsulars (segles XII – XV)
Pensament i Cultura
Els Reis Catòlics i l’imperi Hispànic. Catalunya sota els Austries
La Catalunya el segle XVIII
II part
Segle XX
La Segona República ( 1931-1936)
La Guerra Civil ( 1936 – 1939)
El franquisme,una llarga postguerra ( 1939 – 1959)
El franquisme .Canvi social i crisi del regim (1960 – 1975)
De la transició política a l’actualitat (1975-2005)
La Guerra Civil ( 1936 – 1939)
El franquisme,una llarga postguerra ( 1939 – 1959)
El franquisme .Canvi social i crisi del regim (1960 – 1975)
De la transició política a l’actualitat (1975-2005)
Vocabulari de la 2ona avaluació
1er
Institución Libre de Enseñanza 1876, Liberalisme , Llei Salica - Pragmàtica Sanció 1830, Manifest del Manzanares 1854, Memorial de Greuges 1885, Motí d’Aranjuez 1808, Pacte d’Ostende 1886, Nació, Orfeó català, L’Ortegada , Pacte d’El Pardo 1885, Partit Conservador , Cabrera, Espartero , Martínez de la Rosa , Narváez , Mendizabal , Madoz , O’Donnell , Isabel II, Prim , Serrano , Amadeo I de Savoia , Estanislao Figueres , Pi i Margall ,
1er
Institución Libre de Enseñanza 1876, Liberalisme , Llei Salica - Pragmàtica Sanció 1830, Manifest del Manzanares 1854, Memorial de Greuges 1885, Motí d’Aranjuez 1808, Pacte d’Ostende 1886, Nació, Orfeó català, L’Ortegada , Pacte d’El Pardo 1885, Partit Conservador , Cabrera, Espartero , Martínez de la Rosa , Narváez , Mendizabal , Madoz , O’Donnell , Isabel II, Prim , Serrano , Amadeo I de Savoia , Estanislao Figueres , Pi i Margall ,
EXAMEN 24 DE GENER DE 2007
2on
Partit Liberal , Partit Moderat , Partit Nacionalista Basc (PNB), Partit Progressista , regència d’Urgell 1822 , la renaixença catalana , Sexenni democràtic 1868 , Socialisme , Tercera guerra carlina 1872, tractat de Valençay 1813 , trienni liberal 1820, UGT 1888, union liberal 1858, El Vapor 1832, conveni de Bergara 1839, Manifest de Sanhurst 1874, Escàndol de l’estraperlo 1934, Esquerra republicana de Catalunya , Estat Català 1922, Estatut d’autonomia , Euzkadiko ezkerra, Falange Española, FAI 1927, FET i JONS , Franquisme , Front Popular 1934, Iniciativa per Catalunya , Legió Còndor 1936,Lerrouxisme, Lliga Catalana 1933, Mancomunitat de Catalunya 191,Noucentisme ,Nova cançó ,
2on
Partit Liberal , Partit Moderat , Partit Nacionalista Basc (PNB), Partit Progressista , regència d’Urgell 1822 , la renaixença catalana , Sexenni democràtic 1868 , Socialisme , Tercera guerra carlina 1872, tractat de Valençay 1813 , trienni liberal 1820, UGT 1888, union liberal 1858, El Vapor 1832, conveni de Bergara 1839, Manifest de Sanhurst 1874, Escàndol de l’estraperlo 1934, Esquerra republicana de Catalunya , Estat Català 1922, Estatut d’autonomia , Euzkadiko ezkerra, Falange Española, FAI 1927, FET i JONS , Franquisme , Front Popular 1934, Iniciativa per Catalunya , Legió Còndor 1936,Lerrouxisme, Lliga Catalana 1933, Mancomunitat de Catalunya 191,Noucentisme ,Nova cançó ,
EXAMEN 21 DE FEBRER DE 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)