Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població.
Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres, drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església.
Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van anar ampliant amb les terres de nova conquesta.
La parròquia era la demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat.
Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes.
Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica en comtats i van investir ells mateixos els comtes.
L'any 814, a la mort de Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona.
Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència respecte de l'imperi Carolingi.
