L'Islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.
El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe, la pregària ritual, l'almoina, el dejuni durant el mes el ramadà i el pelegrinatge a la Meca.
1.
La professió de fe. Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Mahoma n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
2.
La pregària ritual. Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels han de dirigir a Al·là amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sempre es repeteix la invocació «Allah akbar» («Al·là és el més gran!»).
3.
L'almoina. L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontània i lliurement per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
4.
El dejuni durant el mes del ramadà. El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
5.
El pelegrinatge a la Meca. Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Al·là!».
Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmiques pròpies de la terra on es formà. Com en el judaisme, es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera; es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques. També està prohibit fer imatges d'homes i d'éssers vius; Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és volguer imitar Déu.
Sovint s'ha afirmar que l'Islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa; ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'Islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'Islam es veu atacat; només és justa la guerra d'autodefensa.
La situació de la dona és un dels aspectes més polèmics. En les sures d'abans de l'exili a Medina, es defensa una igualtat entre home i dona ben oposada als costums preislàmics. En les sures posteriors, es recullen posicions patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. Els musulmans tradicionalistes afirmen que les sures posteriors tenen l'última paraula; els reformistes, es decaten per la validesa de les primeres, les més favorables a la dona. L'Alcorà no prescriu l'ús del vel o hidjab, només per a les esposes de Mahoma com a signe de distinció; avui el seu significat sembla ser ben diferent: les dones no poden escollir, sense desagradables repercussions, el seu ús o no ús.
L'Alcorà permet la poligàmia, una tradició preislàmica. També ho és la terrible ablació del clítoris, que encara avui, en algunes zones d'Àfrica -musulmana i no musulmana- afecta desenes de milions de dones. La circumcisió, cap als quinze anys, és un costum estès en els pobles semites: igual que els musulmans, la practiquen també els jueus.
