Ja sera menys ¡¡¡

examens a la universitat ¡¡¡

aixó s'acosta¡¡¡¡
aneu a la web de les proves universitaries...

trobareu el examens d'anys anteriors i la manera de responde i el criteri de correcció

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/pau_examens.htm

Venen exàmens ¡ ¡ ¡

La calidad nunca es un accidente , es siempre el resultado de un esfuerzo inteligente.

Per aixó , de vegades a classe , afirmo que els alumnes que tenen bones notes es per una raó senzilla...han estudiat

L'orígen de l'Escola del Treball

El senyor de la foto es J.Puig i Cadafalch

Els orígens de l'Escola se situen al segle XIX durant l'època de la industrialització a Catalunya.
La seva creació respon a la necessitat de preparar obrers qualificats per fer front a la competència europea i als nous reptes d'aquell despertar industrial.

Barcelona, capdavantera en la industrialització d'Espanya, havia d'estar al nivell dels mercats europeus si volia ser competitiva. I havia de mantenir-s'hi tot aconseguint la promoció professional en tots els nivells de la producció.

L'any 1868, la Diputació Provincial de Barcelona -autèntica pionera dels ensenyaments tecnicoprofessionals-, a partir d'un projecte de Ramon Manjarrés de Bofarull (director aleshores de l'Escola d'Enginyers), crea una institució d'ensenyament obrer al recinte de la Universitat Industrial.

Aquest projecte va començar a funcionar el 24 d'abril de 1873 com a Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis i les classes eres impartides pels mateixos professors que feien classe a la Universitat Industrial.

Ràpidament, i fruit de la demanda industrial, es va fer veure que era necessària l'especialització dels ensenyaments que en aquell moment s'impartien a l'Escola; així, es van crear seccions que després serien bàsiques en la història de l'ensenyament tecnicoprofessional:
Teixits (1875)
Tintoreria (1879)
Calderes i màquines de vapor (1889)
Construcció civil (1892)
Electricitat (1899)
Automobilisme (1907)

La conscienciació, des dels àmbits polítics i culturals, de la necessitat d'impulsar més enllà els ensenyaments tècnics i professionals va fer que el 1913 Josep Puig i Cadafalch (llavors diputat a Corts per Barcelona i després President de la Mancomunitat) formulés un projecte de reestructuració que transformava aquella primitiva Escola i en fundava una de nova.

Era una escola de primer grau per a obrers a l'antiga fabrica tèxtil de can Batlló, que s'anomenarà Escola Elemental del Treball i de la qual serà director Paulí Castells.

Catalunya 1833 - 1925

CATALUNYA MODERNA

1833 - El nostre territori quedà fragmentat en quatre províncies.
1868 - Revolució de Setembre que destronà Isabel II. S'inicià un procés democràtic, Amadeu de Savoia i Primera República.
1869 - Es creà la Jove Catalunya, primera societat catalanista.
1873 - Es proclamà a Madrid la Primera República Espanyola. S'intentà proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Manifestacions populars a Barcelona.
1878 - Un altre setmanari catalanista: La veu de Montserrat.
1881 - I Congrés Català a favor del Dret Civil Català.
1882 - Fundació del Centre Català per Valentí Almirall. Naixement de la bandera de combat, l'estel·lada republicana.
1886 - Publiquen Lo Catalanisme, de Valentí Almirall, on es fa la formulació teòrica del catalanisme.
11 setembre: primera commemoració amb una missa a Santa Maria del Mar.
1887 - Creació de la Lliga de Catalunya.
1891 - Fundació de l'Orfeó Català.
1892 - S'aproven a Manresa les Bases per la Constitució Regional Catalana.
1893 - Atemptat anarquista al Liceu.
1894 - Procés i execució dels anarquistes de l'atemptat al Liceu.
Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola donen a conèixer el Compendi de la Doctrina Catalanista.
1895 - A l'Ateneu Barcelonès, s'inicia el curs amb un discurs en català d'Àngel Guimerà.
1896 - Atemptat anarquista a la processó de Corpus.
1897 - Afusellament dels anarquistes de l'atemptat.
1899 - Apareix La Veu de Catalunya, el diari català de més llarga durada.
Fundació del Futbol Club Barcelona.
Tancament de Caixes: El Govern espanyol, que patia uns moments de crisi econòmica per la pèrdua de les darreres colònies, va voler-ho solventar amb una exagerada contribució catalana a les arques de l'Estat. La resposta fou la negació de pagar res aquell any. Tots els comerciants de Barcelona van tancar els seus comerços. Aquesta posisió va ser atacada molt durament des de Madrid, titllada de separatista i antiespanyola. Hi van haver detencions, dimissions al govern, i fou declarat l'estat de guerra ja que assimilaven la negació de pagar amb delicte de sublevació.
Finalment els comerciants pagaren, però ja havien produït un fort ressò en el catalanisme.


1900 - Josep Murgades, bisbe de Barcelona, publicà una pastoral sobre la necessitat de l'ensenyament en català del catecisme.
1901 - Victòria electoral catalana en elegir els quatre presidents.
Es fundà la Lliga Regionalista.
11 de Setembre: Un grup de joves que portaven una corona a l'estàtua de Rafael Casanova van ser detinguts per la policia. Quinze mil persones es van manifestar per la seva llibertat.
1903 - I Congrès Universitari Català on es van crear els Estudis Universitaris Catalans.
1905 - Un grup d'oficials de l'exèrcit van destruir les seus de diverses publicacions catalanistes. En resposta es va crear el moviment de Solidaritat Catalana.
1906 - Va aparèixer La Nacionalitat Catalana, escrit per Enric Prat de la Riba.
Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

1909 - Revolta de la Setmana Tràgica:

Al Marroc, protectorat espanyol, hi hagué una revolta amb derrotes espanyoles.
El govern, presidit per Maura, decidí enviar-hi més tropes. Reservistes catalans havien de sortir del port de Barcelona.
Tothom recordava els milers de morts de les passades guerres de Cuba i Filipines. Es formà un comitè de vaga per protestar i acordà una jornada de vaga.
Van començar els incidents: Barcelona, Sabadell, Sitges, Terrassa...
Els del comitè de Vaga van quedar desbordats per la magnitut de la protesta.
Es declarà l'estat de guerra. Els manifestants eren dissolts a trets per la policia i la força pública. Es van construir barricades a tot arreu.
Començaren els incendis a escoles i edificis religiosos. Els manifestants van assaltar les armeries.
Se sentia a les manifestacions: "entre morir a Melilla o aquí, millor aquí."
Amb l'arribada de tropes de València, s'anà apagant la revolta.
El Govern espanyol va qualificar la revolta de separatista.
Com que no hi havia responsables perquè va ser el mateix poble, buscaren un cap de turc.
Hi hagueren centenars de detencions entre republicans i anarquistes.
El govern acusà a Ferrer i Guàrdia de ser "el jefe de rebelión".
Afusellament a Montjuïc de Ferrer i Guàrdia i de quatre persones més.
1910 - Nasqué la Unió Federal Nacionalista Republicana.
1913 - Pompeu Fabra presentà les Normes Ortogràfiques.

1914 - Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba en va ser el president.

1917 - Antoni Rovira publicà El Nacionalismo Catalán.
Hi hagué dos ministres regionalistes al Govern espanyol.
1918 - Els municipis aprovaren el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les Corts el refusaren.
Segon Congrés Universitari Català.
1922 - Francesc Macià fundà Estat Català.
1923 - Dictadura del General Primo de Rivera. Repressió del catalanisme.
1925 - Viatge de Macià a Moscou.
La Bandera Negra, grup extremista nacionalista, va fer un complot contra Alfons XIII.
Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya.

institucio Llliure d'enenyament

http://www.eapc.es/publicacions/temaris/superior/Main19.htm

El propòsit de la Institución Libre de Enseñanza és impulsar la modernització de l’ensenyament oferint una educació completa i sense prejudicis com a fonament d’una societat democràtica i progressiva, treballant un cert estil moral i científic en la formació de l’individu que resulti projectable en la col·lectivitat.

La idea de l’educació integral i del respecte a l’alumne troba la seva principal inspiració en el mètode intuïtiu de Fröbel. Friedrich Fröbel ( 1782-1852 ), pedagog alemany, va teoritzar, d’una manera prou seriosa i efectiva –L’educació de l’home, 1826– l’ideal d’un mètode educatiu que pretenia obtenir el desenvolupament harmònic de les facultats i aptituds naturals dels nens.

El 1837 havia intentat portar a la pràctica aquest propòsit fundant, a Blankenburg (Turíngia) una escola de pàrvuls –sembla que, per primera vegada, es feia servir el nom Kindergarten– que, ràpidament, va esdevenir modèlica. Es caracteritzava per la concessió a l’alumne d’una insòlita llibertat, la pràctica d’exercicis, jocs i esbarjo a l’aire lliure (principis tots ells incorporats per la Institución).

Quan començava a fer-se possible l’extensió de les noves pràctiques, la monarquia autoritària prussiana va fer cas de les crítiques violentes que suscitava entre els sectors conservadors i va prohibir-les rotundament a Prússia i a Saxònia (1851).

La Institución Libre de Enseñanza

La Institución Libre de Enseñanza (Institució lliure d'ensenyament, en català) fou creada en 1876 per un grup de catedràtics separats de la Universitat Central de Madrid, entre els que es trobaven Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón, per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral.
Va ser inspirada en la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) que va tenir una especial influència a l'estat espanyol a finals del segle XIX.
Va desenvolupar la seva labor educativa al marge de l'Estat creant un establiment educatiu privat laic, que va començar en primer lloc per l'ensenyament universitari i després es va estendre a l'educació primària i secundària.
Van donar suport al projecte els intel·lectuals més progressistes d'aquell moment, com Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres persones compromeses en la renovació educativa, cultural i social.
A partir de 1881 van començar a ensenyar a la institució professors formats en ella, com Manuel Bartolomé Cossío (que succeirà a Giner al capdavant de la Institució), Ricardo Rubio, Pedro Blanco, Ángel do Rego, José Ontañón, Pedro Jiménez-Landi. La seva labor va consolidar el projecte, de manera que des de 1876 fins a la guerra civil de 1936 es va convertir un centre de refèrencia pedagògica.
Alguns dels col·laboradors del Boletín de la Institución Libre de Enseñanza foren Bertrand Russell, Henri Bergson, Charles Darwin, John Dewey, Santiago Ramón y Cajal, Miguel de Unamuno, Maria Montessori, Lev Tolstoi, H. G. Wells, Rabindranath Tagore, Juan Ramón Jiménez, Gabriela Mistral, Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Azorín, Eugeni d'Ors, Ramón Pérez de Ayala, i alguns d'íntimament vinculats amb la institució, como Julián Sanz del Río, Antonio Machado Álvarez, Antonio Machado y su hermano Manuel Machado, Julio Rey Pastor, Luis Simarro, Nicolás Achúcarro, Francisco Barnés o Alice Pestana.
Després de la mort del seu principal inspirador, Francisco Giner de los Ríos, en 1915, es va crear la fundació que duu el seu nom el 14 de juny de 1916 amb l'objectiu de vetllar pel patrimoni de la institució i prosseguir la seva tasca educadora. Des de 1916 fins a 1936 va publicar les Obres Completes de Giner.

La Mancomunitat de Catalunya 1914 - 1925 (2)

el senyor de la foto es Enric Prat de la Riba

La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma.

Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula.

Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides.

La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.

L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions- va elegir Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, com a president de la Mancomunitat el dia 6 d'abril de 1914.

A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català.

Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors.

A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923.

El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.

consells ( 1)

Sembla que tenim unes quantes coses a favor:

1- vivim en el món occidental
2- Menjem cada dia, suficient..o masa
3- anem a escola...privada , bona
4- tenim gent ( pares, professors, amics) que ens ajuda
5- tenim les eines adequades ( a casa , al carrer , a l'escola)

6- ara caldria possar quelcom de nostra part i aprendre un sistema , un metode ( personal e intransferible) de estructurar la nostra vida i els nostres estudis , encarats a obtenir un exit personal

( triunfar de fet no es res mes que aconseguir fer el que volem i que a mes a mes ens paguin per fer-ho)

Instal·lació adequada a la vostra feina

Per fer be la feina , va molt be tenir bones eines.

caldria per tant esta ben equipat: a casa a un lloc tranquil , amb taula suficient gran per posar les coses ordenades, amb ordinador , amb impresor+escanner+fotocopiadora ( avui nomes val 70 euros) , arxivadors adequats , llum zenital , cadira comode , i ganes d'estudiar.

De vegades gastem diners en coses que no ens fan tan servei.....

Aprende a l'estranger es molt util

http://www.newyorkfed.org/research/economists/armenter/index.html
Si aneu a questa web , trobareu un antic alumne de Garbí que fa uns 12 anys feia classe , com vosaltres , d'historia i que despres de molts estudis i treballs (Roc holds a Ph.D. from Northwestern University, awarded in 2004, and a B.A. from Universitat Pompeu i Fabra). Fer click al seu Curriculum...es molt complet.Tambe hi ha el seu email..per fer consultes.

La Generación del 98

A pesar de los numerosos desequilibrios políticos y de las vicisitudes sociales que afectaron la escena española durante el primer tercio del siglo XX, la creatividad cultural fue testigo de un renovado esplendor, lo que llevó a ciertos observadores a hablar de una Edad de Plata que comenzaba en 1898 y finalizaba con el estallido de la Guerra Civil en 1936.

La primera de estas fechas marca la pérdida de las últimas colonias españolas y, en términos generales, el final del largo periodo de declive iniciado en el siglo XVII.
Un amplio grupo de escritores reaccionaron ante este hecho, indagando en sus causas e intentando buscar remedios para la regeneración de España.
Fueron conocidos como la Generación del 98 e incluyen entre ellos algunas figuras literarias de importancia.
Sus actividades, sin embargo, no estaban limitadas a la literatura, sino que se extendían a los campos de la ciencia, la medicina, la historia y el ensayo.

Al mismo tiempo, surgieron el Modernismo, un movimiento afín al simbolismo francés, el impresionismo pictórico y musical, el estilo decorativo moderno y el pre-Rafaelismo, entre otras tendencias. Cataluña, siempre más abierta a los vientos de cambio que frecuentemente llegaban a España, vivió este fenómeno con especial intensidad.
El brillante arquitecto
-Antonio Gaudí fue su figura principal, ligado como estaba a la Renaixença (Renacimiento) de la cultura catalana que había surgido de la prosperidad de una burguesía industrial cultivada con una creciente inclinación a apoyar ideas regionalistas.
El arte extremadamente personal de Gaudí, lleno de sugerencias botánicas y animales, con trabajos tan revolucionarios como la inconclusa Sagrada Familia y el fantástico jardín del Parque Guell, se puede admirar principalmente en Barcelona.
En este ambiente modernista catalán aparecerían también dos grandes pintores:
-Picasso y Nonell.
A principios de siglo, también llegaron a España los ecos de nacionalismo musical que resonaban por todo el continente.
Dos compositores ganaron reconocimiento internacional dentro de esta corriente: fueron Isaac Albéniz y Enrique Granados. La Suites Iberia para piano, una creación de Albéniz, sintetiza la levedad impresionista, virtuosa y romántica con el barroco pintoresco y el color de la música popular española. En Las danzas españolas y Goyescas, una de las composiciones de Granados, se hace evidente un romanticismo intimista con acentos de todas las regiones de España.

En el campo de la pintura, Ignacio Zuloaga representó, con sus trazos robustos y sus figuras típicamente españolas, un mundo íntimamente ligado a la literatura de la Generación del 98.
En una diferente línea estética, podemos catalogar al valenciano Joaquín Sorolla como un post-impresionista que hace uso de un brillante colorido. Más allá de la anécdota retratada en cada lienzo, la luz levantina es la gran protagonista de sus escenas de costa, que pueden ser admiradas en el Museo Sorolla de Madrid.
Otro impresionista catalán, Mariano Benlliure, destacó como brillante escultor de monumentos, bustos y escenas de toreo.

La Generación del 98 estaba casi obsesivamente preocupada por lo que se llamó el "problema español", y de esta manera redescubrieron la belleza del sobrio paisaje castellano y desarrollaron una considerable renovación estilística evitando la característica retórica del siglo XIX.

Algunos miembros de esta generación alcanzaron un renombre auténticamente universal, como es el caso del vasco
-Miguel de Unamuno, el cual, en su Sentimiento trágico de la vida, anticipa las reflexiones y los temas básicos del existencialismo. Otro vasco,
-Pío Baroja, el gran novelista del realismo, narra con tal simplicidad, naturalidad y dinamismo que no es sorprendente que Hemingway lo proclamara su maestro. El valenciano
-Azorín canto con sensibilidad impresionista a la serena Castilla y a sus gentes, a la "belleza de lo cotidiano". El gallego
-Ramón María del Valle Inclán dio musicalidad a la prosa española, primero desde una estética modernista y, más tarde, en un expresionismo español conocido como "esperpento". El andaluz -Antonio Machado fue inició la poesía española contemporánea mezclando la seriedad reflexiva, la profunda meditación temporal y motivos cívicos con el simbolismo. En esta misma línea sentimental surgió la poesía del premio Nobel
-Juan Ramón Jiménez, que evolucionó con el tiempo, llevado por el perfeccionismo, hacia un lirismo más profundo, abstracto y complejo.

Los intelectuales españoles de este período sintieron con especial intensidad la influencia de la cultura europea y realizaron un esfuerzo notable para incorporar los avances más recientes.
-El filósofo Ortega y Gasset estudió en Alemania y trajo consigo a España muchas novedades del vitalismo contemporáneo. Fue el fundador de la "Revista de Occidente", una de las primeras publicaciones intelectuales de la Europa de entonces.
-Ramón Pérez de Ayala fue atraído por el espíritu liberal inglés y lo expresó en sus ensayos y novelas intelectuales que le permitieron gozar de un considerable prestigio en Europa.
-El ensayista y crítico de arte Eugenio d´Ors escribió en tres idiomas, catalán, español y francés, y fue uno de los renovadores de la crítica del arte barroco en Europa. Casi todos estos autores escribían habitualmente para periódicos, dando información y promoviendo la educación cultural. Ellos fueron los responsables de la renovación de la sensibilidad nacional, exponiéndola a la modernidad europea.

El Tratado de Paris

http://www.eldesastredel98.com/capitulos/tratado.htm

http://www.lexjuris.com/LEXLEX/lexotras/lextratadoparis.htm

TRATADO DE PAZ ENTRE LOS ESTADOS UNIDOS DE AMERICA Y EL REINO DE ESPAÑA
Firmado en París el 10 de diciembre de 1898.
Recomendada por el Senado su ratificación, el 6 de Febrero de 1899.
Ratificado por el Presidente, el 6 de febrero de 1899.
Ratificado por Su Majestad la Reina Regente de España, el 19 de marzo de 1899.
Canjeadas las ratificaciones en Wáshington el 11 de abril de 1899.
Proclamado en Wáshington el 11 de abril de 1899.

Artículo I
España renuncia todo derecho de soberanía y propiedad sobre Cuba.
En atención a que dicha isla, cuando sea evacuada por España, va a ser ocupada por los Estados Unidos, los Estados Unidos mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y cumplirán las obligaciones que por el hecho de ocuparla, les impone el Derecho Internacional, para la protección de vidas y haciendas.
Artículo II
España cede a los Estados Unidos la Isla de Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su soberanía en las Indias Occidentales, y la Isla de Guam en el Archipiélago de las Marianas o Ladrones.

1898 - La guerra de Cuba

La Guerra de Cuba, derivada después en Guerra Hispano-norteamericana, no fue sólo una confrontación entre un Viejo Imperio -el español, cuyo declive había comenzado doscientos años antes- y el Nuevo de los Estados Unidos.

Fue también un momento decisivo en la historia, como un punto de inflexión que marcó la entrada en un siglo que habría de ser especialmente violento y sangriento.

A partir de entonces las guerras perdieron lo poco que nunca habrían tenido de caballeroso, ni de honorable.

Fue una guerra por intereses económicos, lo que marcó una pauta para el futuro

http://www.lector.net/vernov99/cuba.htm

alumnes que han de fer un comentari: Llull , Bosch , Camacho , Servello , Altes , Balcells , Marin , Chocarro ,

En 1833, Mariano José de Larra escribía en El pobrecito hablador:

Yo, pobrecito de mí, yo Bachiller, yo batueco, y natural por consiguiente de este inculto país, cuya rusticidad pasa por proverbio de boca en boca, de región en región, yo hablador, y careciendo de toda persona dotada de chispa de razón con quien poder dilucidar y ventilar las cuestiones que a mi embotado entendimiento se le ofrecen y le embarazan, y tú cortesano y discreto!!!

¡Qué de motivos, querido Andrés, para escribirte!
Ahí van, pues, esas mis incultas ideas, tales cuales son, mal o bien compaginadas, y derramándose a borbotones, como agua de cántaro mal tapado.

"¿No se lee en este país porque no se escribe, o no se escribe porque no se lee?" Esa breve dudilla se me ofrece por hoy, y nada más.
Terrible y triste cosa me parece escribir lo que no ha de ser leído; empero más ardua empresa se me figura a mí, inocente que soy, leer lo que no se ha escrito.

Desamortització....

NO-DO Noticiario y documentales

PROPAGANDA DE LA DICTADURA EN BLANCO Y NEGRO

El 22 de Diciembre de 1942 apareció publicada en el Boletín Oficial del Estado (número 356) la disposición por la cual nacía la entidad de carácter oficial NO-DO (Noticiarios y Documentales), dependiente de la Vicesecretaría de Educación Popular.

Esta disposición anunciaba que, el 1 de Enero de 1943, no se podía editar en España, sus posesiones o colonias, ningún noticiero cinematográfico ni documental de este tipo que no fuera el NO-DO

El "Noticiario Documental", cuya exhibición fue obligatoria en todos los cines de España durante casi 40 años, sirvió al Régimen para difundir sus valores y exaltar la figura del dictador.

El documental acompaña las imágenes del NO-DO con entrevistas a historiadoras, periodistas y antiguos trabajadores del noticiario que contribuyen a comprender el significado de aquellos años manipulados informativamente.

Desde 1943 a 1975, 4016 programas del NO-DO fueron exhibidos en los cines de toda España. En 1975 dejó de ser obligatorio su pase previo a cualquier película.

La Música del NODO
Manuel Parada",compositor de bandas sonoras como "Los últimos de Filipinas" o "El escándalo", además de la conocida sintonía del No-Do

Cubisme.Georges Braque, Cases a l'Estaque, 1908

El quadre que porta per títol "Cases a l'Estaque" senyala l'inici d'un canvi estilístic que ha transformat profundament la manera d'entendre l'obra d'art. És un testimoni dels primers inicis del moviment cubista, moviment actualment considerat com el més important dels fenòmens avantguardistes del segle XX. El galerista Henry Khanweiler va escriure :

"El que succeïa en aquells moments en les arts plàstiques tan sols es pot entendre si es té en compte que estava sorgint una època nova en la qual l'home (tota la humanitat de fet) estava experimentant una transformació més radical que qualsevol altra en temps històrics".



Aquesta transformació responia a l'impacte d'un seguit d'innovacions: els avenços tecnològics i científics que van donar lloc a la Segona Revolució Industrial- l'electricitat, l'ús energètic del petroli, el motor d'explosió i la indústria de l'automòbil, la indústria química, els antibiòtics, el telèfon- i d'altra banda, als canvis en la manera d'entendre l'ésser humà i la seva relació amb el món -el marxisme, la psicoanàlisi.
En aquells temps fou molt divulgada la concepció idealista de Henri Bergson segons el qual la realitat s'entenia com entitat que flueix i canvia constantment: cada persona crea el seu propi concepte de realitat a partir dels records, de les experiències del passat i de l'anticipació del futur, el temps és una experiència intuïtiva, no es pot medir amb criteris objectius. Diu Marshall MacLuhan que en l'edat de l' electricitat la visió del món es fa més global y menys personalitzada:

"L' edat de la indústria mecànica que ens va precedir tenia la seva expressió natural en l'afirmació vehement del punt de vista personal. El signe del nostre temps és la revolució contra les pautes imposades. De cop, volem que les coses i les persones esdevinguin éssers totals".


En aquells anys que precediren a l'esclat de la Primera Guerra Mundial molts artistes percebien que quelcom estava canviant profundament i que calia "ser modern", i això volia dir "ser del seu temps" o "entendre el seu temps". És evident que els mètodes acadèmics de la perspectiva clàssica i del modelat tonal no servien ja per referir-se al "seu temps". Els canvis en la manera de pintar formen part dels canvis en la manera d'entendre el món.
El cubisme fou el moviment d'avantguarda que plantejà d'una manera més radical i sistemàtica la possibilitat de formular un llenguatge pictòric nou, i influí profundament en la majoria dels pintors, escultors i arquitectes amb inquietuds de renovació. Per a molts d'aquests artistes (Delaunay i Kandinsky, i també Malevich, Brancusi, Le Corbusier, Mies Van der Rohe, )però no per a Braque i Picasso, que eren els que havien formulat el nou llenguatge, la conseqüència última del cubisme era l'abstracció. I l'abstracció ha estat un fenomen artístic profundament revolucionari, el que millor ens serveix per caracteritzar el segle XX.

...més informació d'altres moviments
http://www.edu365.com/batxillerat/art/cubisme/index.htm

Webs d'Història per a consulta i ampliació

La pàgina de la història
Temes d'història segle XX Espanya, Catalunya, Món

Buxaweb
Web d'història contemporània

Historia del siglo XX
Web d'història contemporània



Arxiu Municipal de Barcelona
Exposicions, documents, fotografies...


Xtec.c

Portal educatiu d'Història de Catalunya

Edu365
Portal educatiu adreçat als alumnes

Teacuerdas.com
Web de records entre 1940 i 1989

Centre de Documentació CIDOB
Web de política actual

CineHistòria
Web de cinema històric

Portal de Historia
Web revista d'Història

Tema 5: La ciutat fàbrica del segle XIX. Eixamples i reformes urbanes _

http://www.upf.edu/materials/fhuma/portal_geos/tag/t5/t5.htm

- Revolució industrial, capitalisme i revolució urbana.
- La primera meitad del segle XIX: la ciutat del liberalisme.
- Densificació, especulació del sól, segregació social i funcional.
- Els nous espais de la ciutat decimonònica.
- Les alternatives a la ciutat liberal: utopies socilas i reformismes.
- La ciutat post-liberal: reformes urbanes y grans plans d'urbanisme.
- El Plà Haussmann i el Plà Cerdà.
- La Ciutat Lineal i la Ciutat Jardí
- Altres exemples: la urbanització del “Ring” de Viena,


així ho estudien a la Universitat

L'eixample de Barcelona al segle XIX.Pla Cerdà

Here’s Ildefonso Cerdá’s plan for the extension of Barcelona.