El desencadenante
Tras la pérdida de Cuba y Filipinas, España buscó una mayor presencia en el norte de África, logrando en el reparto colonial efectuado en 1904 y en la Conferencia Internacional de Algeciras de 1906, el control sobre la zona norte del imperio marroquí.
El 9 de julio de 1909 los obreros españoles que trabajaban en la construcción de un ferrocarril que uniría Melilla con las minas de Beni-Buifur, propiedad de una sociedad controlada por el conde de Romanones y el marqués de Comillas, son atacados por los cabileños de la zona.
Este pequeño incidente, que constituirá el inicio de la Guerra de Marruecos que se extenderá hasta 1927, será utilizado por el Gobierno Maura para iniciar un proyecto colonialista en contra de la opinión popular española imbuida en un sentimiento pacifista y antimilitarista.
Se ordena la movilización de los reservistas, medida muy mal acogida por las clases populares debido a la legislación de reclutamiento vigente que permitía quedar exento de la incorporación a filas mediante el pago de una canon de 6.000 reales, cantidad que no estaba al alcance del pueblo (el sustento diario de un trabajador ascendía en la época aproximadamente a 10 reales). Además la mayor parte de los reservistas eran padres de familia en las que la única fuente de ingresos era el trabajo de estos.
El domingo 18 de julio, fecha del primer embarque previsto en el puerto de Barcelona, varias aristócratas barcelonesas intentan entregar a los soldados escapularios, medallas y tabaco lo que provocó tumultos populares que se agravaron cuando llegan noticias de Marruecos sobre las numerosas bajas que se han producido en la zona de conflicto.
En Madrid se acuerda una huelga general para el 2 de agosto , pero en Barcelona, Solidaridad Obrera decide actuar por sorpresa y fija un paro de 24 horas para el lunes 26 de julio el cual, debido a la falta de organización y a la dejación del gobernador civil Osorio y Gallardo, degenerará en la Semana Trágica.
L'origen de la Setmana Tràgica del 1909 s'ha de buscar en la política colonial espanyola al nord de l'Àfrica, concretament a la zona del Rif.
Els governs espanyols s'havien capficat a mantenir ocupat aquest territori malgrat les repetides revoltes locals, cosa que va tenir com a conseqüència un seguit de derrotes militars amb molts morts.
Això, alhora, va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviar-los a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills.
A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i, per tant, feia recaure sobre les classes populars tot el pes de la lleva. L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció espontània.
Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar esglésies i convents.
L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular.
Aquest anticlericalisme es fundava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies.
La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.
