Els alumnes de 2n de batxillerat l'Escola Garbí , Esplugues de Llobregat trobaran aqui , informació general sobre l'assignatura " HISTÒRIA " que fan amb el Sr Ferran Borrás.
divendres, de desembre 29, 2006
dilluns, de desembre 11, 2006
España , frontera de la cristiandad occidental
España fue durante muchos siglos un país de frontera en la cristiandad occidental. Apurando esta afirmación se puede decir incluso que España era la única región de la cristiandad occidental que vivía en contacto directo con otras religiones. Ese contacto entre las religiones en España no fue sólo de signo conflictivo sino que tuvo desde el siglo VIII hasta el siglo XV manifestaciones de convivencia e intercambio muy dispares. Desde la diáspora mozárabe hasta los levantamientos moriscos del siglo XVI el cristianismo español hubo de ensayar, por pura necesidad, una serie de modelos de convivencia entre los miembros de varias religiones. Esos modelos eran reacción a situaciones históricas y planteamientos sociales muy diversos. Las consecuencias de tales esfuerzos tuvieron necesariamente resultados muy diferentes.
El simple hecho de que los cristianos en España vivían en contacto con el Islam y en un orden social donde los judíos jugaban un papel decisivo en los centros urbanos, tanto bajo dominio musulmán como cristiano, tuvo enormes consecuencias para la identidad personal de cada individuo cristiano dentro de aquella sociedad plurirreligiosa. Un cristiano en el norte de Francia tenía necesariamente otra visión del mundo que la del cristiano en la Córdoba musulmana o, más tarde, en la frontera del reino nazarí de Granada. El infiel para el francés era un ser humano fuera de la sociedad cristiana, una persona que no creía en todo aquello en lo que se fundamentaba su existencia, pero una persona, sobre todo, de la que adivinaba su existencia pero que jamás había visto. Ese cristiano, fuese culto o analfabeto, podía vivir cien años sin encontrar una persona no cristiana. Para el cordobés, en cambio, era el infiel una persona de carne y con la que se encontraba a diario en la calle y de quien podía necesitar asistencia médica, a quien compraba el pan o las berenjenas, o con quien de niño había jugado a las canicas. Esta sencilla realidad no se puede olvidar al plantearse las diferentes visiones de la humanidad dentro de una generalizada e hipotética cristiandad occidental.
El simple hecho de que los cristianos en España vivían en contacto con el Islam y en un orden social donde los judíos jugaban un papel decisivo en los centros urbanos, tanto bajo dominio musulmán como cristiano, tuvo enormes consecuencias para la identidad personal de cada individuo cristiano dentro de aquella sociedad plurirreligiosa. Un cristiano en el norte de Francia tenía necesariamente otra visión del mundo que la del cristiano en la Córdoba musulmana o, más tarde, en la frontera del reino nazarí de Granada. El infiel para el francés era un ser humano fuera de la sociedad cristiana, una persona que no creía en todo aquello en lo que se fundamentaba su existencia, pero una persona, sobre todo, de la que adivinaba su existencia pero que jamás había visto. Ese cristiano, fuese culto o analfabeto, podía vivir cien años sin encontrar una persona no cristiana. Para el cordobés, en cambio, era el infiel una persona de carne y con la que se encontraba a diario en la calle y de quien podía necesitar asistencia médica, a quien compraba el pan o las berenjenas, o con quien de niño había jugado a las canicas. Esta sencilla realidad no se puede olvidar al plantearse las diferentes visiones de la humanidad dentro de una generalizada e hipotética cristiandad occidental.
La Islamización
La expansión islámica por la cuenca del Mediterráneo y su posterior implantación hasta en regiones tan alejadas del núcleo primitivo del Islam como la India o la Península Ibérica han sido un permanente objeto de interrogación para los historiadores.
El avance fulminante de los ejércitos árabes bajo la bandera de una nueva religión, arrollando y suplantando a los Imperios bizantino y sasánida en el Cercano Oriente y Egipto plantea efectivamente una serie de problemas que aún no han sido resueltos en su totalidad.
En el siglo VII el mapa político del mundo mediterráneo cambia de una forma irreversible, y esta alteración, que permanece hasta nuestros días, se ha visto considerada con frecuencia como una herida brutal que destruyó -de una forma mucho más definitiva que la empleada por las invasiones bárbaras- el viejo mundo heredado del imperio romano.
La orilla norte del Mediterráneo no permaneció inmune ante el avance musulmán. Pero la penetración de los ejércitos islámicos tomó caracteres muy diversos según se tratase de unas regiones o de otras y su permanencia se extendió en períodos cronológicos muy diversos.
La Península Ibérica ha sido, desde luego, la zona de Europa en la cual la presencia de la civilización árabe-islámica se ha dejado sentir durante un mayor tiempo y con más fuerza, si exceptuamos la mucho más moderna y diferente ocupación otomana en los Balcanes.
Las Medulas - Leon - Ruina montis
“La explotación del oro en el noroeste”
Plinio el Viejo, XXXIII, 76 - 77
La tierra llevada así se deja deslizar hasta el mar; la montaña es horadada y se disuelve la tierra. Por este motivo Hispania ha hecho retroceder el mar lejos de sus tierras.
El oro obtenido por medio de la excavación y el lavado no necesita ser fundido, sino que es oro en estado puro; así se encuentran en los pozos porciones enormes que llegan a pesar más de 10 libras.
Termas
De las 47 termas públicas que hubo en la Hispania romana quedan pocos restos. Las más completas son las termas de Itálica. Éstas tenían los servicios duplicados para que las personas de uno y otro sexo estuvieran separadas. Esto nos indica que son posteriores al decreto del emperador Adriano sobre este asunto.
La misma disposición tienen las termas de Alange, cerca de Mérida, en la provincia de Badajoz. Aquí aprovechaban unos manantiales de aguas termales que aún siguen produciendo un caudal de 316 litros por minuto a una temperatura de 28º C.
No es de extrañar que los romanos construyeran aquí unos complejos termales semejantes a los del Foro de Roma y a las Termas Estabinianas de Pompeya. Todavía se utilizan hoy día dos cámaras gemelas: la de las mujeres, amarilla, y la de los hombres, azul (en la foto)
La misma disposición tienen las termas de Alange, cerca de Mérida, en la provincia de Badajoz. Aquí aprovechaban unos manantiales de aguas termales que aún siguen produciendo un caudal de 316 litros por minuto a una temperatura de 28º C.
No es de extrañar que los romanos construyeran aquí unos complejos termales semejantes a los del Foro de Roma y a las Termas Estabinianas de Pompeya. Todavía se utilizan hoy día dos cámaras gemelas: la de las mujeres, amarilla, y la de los hombres, azul (en la foto)
Foro de Clunia
Los Várdulos, con 14 pueblos, pertenecen al ”convento jurídico” de Clunia.
De estos pueblos sólo quiero citar a los Alabanenses; los Turmógidos abarcan cuatro, entre los que se incluyen los Segisamonenses y los Segisamaiulienses.
También están incluidos en el mismo convento los Carietes y Venenses, con cinco ciudades, entre las que sobresale la de los Velienses.
Puentes romanos
El puente de Alcántara (esta palabra significa puente en árabe) sobre el Tajo, es un modelo de construcción ciclópea. Tiene sólo 190 metros de longitud y 6 vanos, pero sus medidas son colosales: su altura desde el nivel del agua es de 55 metros, a los que hay que añadir los 14 metros del arco de triunfo central; los dos ojos centrales tienen una luz de 30 metros, los contiguos, de 24, y los extremos, de 18.
Calzadas romanas
-La "Via Augusta", llamada anteriormente "Via Herculea", ya que llegaba hasta las "Columnas de Hércules" o Estrecho de Gibraltar. También se la conocía con el nombre de "Via Exterior". Seguía el litoral mediterráneo, pasando por Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona), Carthago Nova (Cartagena), y llegaba hasta Gades (Cádiz). Tenía ramales, como el que conducía a Hispalis (Sevilla).
-La "Via Lata" o "Camino de la Plata" como se la conoce hoy día, unía Asturica (Astorga) con Emerita Augusta (Mérida) y pasaba por Salmantica (Salamanca). Se prolongaba hacia el sur hasta Hispalis.
-La "Via Lata" o "Camino de la Plata" como se la conoce hoy día, unía Asturica (Astorga) con Emerita Augusta (Mérida) y pasaba por Salmantica (Salamanca). Se prolongaba hacia el sur hasta Hispalis.
Celtíberos
Pueblos Prerromanos - Fenómeno colonial - Celtíberos
A ellos se refiere también Estrabón:
"La Celtiberia... De las cuatro naciones en que están divididos los celtíberos, la más poderosa es la de los arévacos, que habitan la región oriental y meridional y son limítrofes con los carpetanos...
La más famosa de sus ciudades es Numantia, cuya virtud de mostró en la guerra de veinte años que sostuvieron los celtíberos contra los romanos..."Estrabón, Geografía III, 4, 13.
"Tras los celtíberos, y en dirección sur, siguen los pueblos que habitan la Oróspeda y las tierras que baña el Soucron - el Júcar-. Estos pueblos son: los edetanos, hasta Cartagena, y los bastetanos y oretanos, hasta cerca de Malaca."Estrabón, Geografía III, 4, 14.
Y los distingue de los célticos, de los que relata:
"(...)Todos estos rasgos se cuentan también de los pueblos célticos... Éstas (las mujeres) cultivan la tierra; apenas han dado a luz, ceden el lecho a sus maridos y los cuidan.
"Estrabón, Geografía III, 4, 17."
Tales rasgos denotan cierto salvajismo en sus costumbres"
lA CONQUISTA ROMANA
Fases de la conquista
En el 197 a.C. el dominio romano se había consolidado en los territorios actuales de Cataluña, la costa levantina y el valle del Guadalquivir (fundación de Corduba), incluyéndolos en el sistema provincial, con la creación de dos provincias, la Hispania Citerior y la Hispania Ulterior, al norte y al sur, respectivamente, del río Júcar.
Entre 154 a.C.-133 a.C. cruentas guerras contra celtíberos y lusitanos, cuyo desenlace propició la expansión por la Meseta, figurando por el sur el río Anas (Guadiana) como límite más occidental.
Entre los años 123-121 a.C. conquista de las islas Baleares, (fundación de las colonias Palma y Pollentia).
Focos de resistencia a fines del siglo II y I a.C. finalmente sometidos: conquista del oeste penínsular.
26-19 a.C. Guerras contra cántabros y astures.
19 a.C. Conclusión de la conquista
En el 197 a.C. el dominio romano se había consolidado en los territorios actuales de Cataluña, la costa levantina y el valle del Guadalquivir (fundación de Corduba), incluyéndolos en el sistema provincial, con la creación de dos provincias, la Hispania Citerior y la Hispania Ulterior, al norte y al sur, respectivamente, del río Júcar.
Entre 154 a.C.-133 a.C. cruentas guerras contra celtíberos y lusitanos, cuyo desenlace propició la expansión por la Meseta, figurando por el sur el río Anas (Guadiana) como límite más occidental.
Entre los años 123-121 a.C. conquista de las islas Baleares, (fundación de las colonias Palma y Pollentia).
Focos de resistencia a fines del siglo II y I a.C. finalmente sometidos: conquista del oeste penínsular.
26-19 a.C. Guerras contra cántabros y astures.
19 a.C. Conclusión de la conquista
diumenge, de desembre 10, 2006
L'art romànic
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. L’arribada de l’any 1000 es va acollir amb terror per part d’alguns sectors de la població i amb expectatives apocalíptiques.
La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.El nou estil es va caracteritzar per ser eminentment religiós.
Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.
Una de les tendències localistes més destacades fou l’estil llombard, provinent del nord d’Itàlia i que va influir molt en l’estil romànic català .
Els edificis més representatius del romànic llombard català són els del conjunt de la Vall de Boí . ( Arte románico y Císter).
Els cinc pilars e l'Islam
L'Islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.
El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe, la pregària ritual, l'almoina, el dejuni durant el mes el ramadà i el pelegrinatge a la Meca.
1.
La professió de fe. Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Mahoma n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
2.
La pregària ritual. Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels han de dirigir a Al·là amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sempre es repeteix la invocació «Allah akbar» («Al·là és el més gran!»).
3.
L'almoina. L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontània i lliurement per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
4.
El dejuni durant el mes del ramadà. El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
5.
El pelegrinatge a la Meca. Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Al·là!».
Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmiques pròpies de la terra on es formà. Com en el judaisme, es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera; es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques. També està prohibit fer imatges d'homes i d'éssers vius; Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és volguer imitar Déu.
Sovint s'ha afirmar que l'Islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa; ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'Islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'Islam es veu atacat; només és justa la guerra d'autodefensa.
La situació de la dona és un dels aspectes més polèmics. En les sures d'abans de l'exili a Medina, es defensa una igualtat entre home i dona ben oposada als costums preislàmics. En les sures posteriors, es recullen posicions patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. Els musulmans tradicionalistes afirmen que les sures posteriors tenen l'última paraula; els reformistes, es decaten per la validesa de les primeres, les més favorables a la dona. L'Alcorà no prescriu l'ús del vel o hidjab, només per a les esposes de Mahoma com a signe de distinció; avui el seu significat sembla ser ben diferent: les dones no poden escollir, sense desagradables repercussions, el seu ús o no ús.
L'Alcorà permet la poligàmia, una tradició preislàmica. També ho és la terrible ablació del clítoris, que encara avui, en algunes zones d'Àfrica -musulmana i no musulmana- afecta desenes de milions de dones. La circumcisió, cap als quinze anys, és un costum estès en els pobles semites: igual que els musulmans, la practiquen també els jueus.
Castells de Catalunya
A les torres hi havia les estances i magatzems, estaven rematades per merlets.
La porta caladissa era l'única entrada al castell.
La porta caladissa era l'única entrada al castell.
Estava protegida per un raseta, fet amb fusta massissa i barres de ferro, que es pujava amb l'ajut de torns de fusta que tibaven les politges.
Al voltant del castell hi havia una rasa per tal de detenir als enemics, era el fossat.
Al voltant del castell hi havia una rasa per tal de detenir als enemics, era el fossat.
Moltes vegades s'aprofitava per criar peixos que es menjaven.
El pont llevadís comunicava el castell amb l'exterior permetia creuar el fossat.
A l'interior dels castell hi havia una plaça d'armes era el lloc on es trobaven les diferents instal·lacions: obradors, ferreria, hort, quadres, el pou, ...
El pont llevadís comunicava el castell amb l'exterior permetia creuar el fossat.
A l'interior dels castell hi havia una plaça d'armes era el lloc on es trobaven les diferents instal·lacions: obradors, ferreria, hort, quadres, el pou, ...
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica
Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població.
Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres, drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església.
Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van anar ampliant amb les terres de nova conquesta.
La parròquia era la demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat.
Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes.
Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica en comtats i van investir ells mateixos els comtes.
L'any 814, a la mort de Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona.
Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència respecte de l'imperi Carolingi.
dilluns, de desembre 04, 2006
Programació 2ona avaluacio 2006 - 2007
I part
Les arrels històriques
La Península Ibèrica als segles VIII – XII
Pensament i cultura : de la cultura monàstica a la cultura urbana
Expansió i crisi als regnes peninsulars (segles XII – XV)
Pensament i Cultura
Els Reis Catòlics i l’imperi Hispànic. Catalunya sota els Austries
La Catalunya el segle XVIII
II part
Segle XX
La Segona República ( 1931-1936)
La Guerra Civil ( 1936 – 1939)
El franquisme,una llarga postguerra ( 1939 – 1959)
El franquisme .Canvi social i crisi del regim (1960 – 1975)
De la transició política a l’actualitat (1975-2005)
La Guerra Civil ( 1936 – 1939)
El franquisme,una llarga postguerra ( 1939 – 1959)
El franquisme .Canvi social i crisi del regim (1960 – 1975)
De la transició política a l’actualitat (1975-2005)
Vocabulari de la 2ona avaluació
1er
Institución Libre de Enseñanza 1876, Liberalisme , Llei Salica - Pragmàtica Sanció 1830, Manifest del Manzanares 1854, Memorial de Greuges 1885, Motí d’Aranjuez 1808, Pacte d’Ostende 1886, Nació, Orfeó català, L’Ortegada , Pacte d’El Pardo 1885, Partit Conservador , Cabrera, Espartero , Martínez de la Rosa , Narváez , Mendizabal , Madoz , O’Donnell , Isabel II, Prim , Serrano , Amadeo I de Savoia , Estanislao Figueres , Pi i Margall ,
1er
Institución Libre de Enseñanza 1876, Liberalisme , Llei Salica - Pragmàtica Sanció 1830, Manifest del Manzanares 1854, Memorial de Greuges 1885, Motí d’Aranjuez 1808, Pacte d’Ostende 1886, Nació, Orfeó català, L’Ortegada , Pacte d’El Pardo 1885, Partit Conservador , Cabrera, Espartero , Martínez de la Rosa , Narváez , Mendizabal , Madoz , O’Donnell , Isabel II, Prim , Serrano , Amadeo I de Savoia , Estanislao Figueres , Pi i Margall ,
EXAMEN 24 DE GENER DE 2007
2on
Partit Liberal , Partit Moderat , Partit Nacionalista Basc (PNB), Partit Progressista , regència d’Urgell 1822 , la renaixença catalana , Sexenni democràtic 1868 , Socialisme , Tercera guerra carlina 1872, tractat de Valençay 1813 , trienni liberal 1820, UGT 1888, union liberal 1858, El Vapor 1832, conveni de Bergara 1839, Manifest de Sanhurst 1874, Escàndol de l’estraperlo 1934, Esquerra republicana de Catalunya , Estat Català 1922, Estatut d’autonomia , Euzkadiko ezkerra, Falange Española, FAI 1927, FET i JONS , Franquisme , Front Popular 1934, Iniciativa per Catalunya , Legió Còndor 1936,Lerrouxisme, Lliga Catalana 1933, Mancomunitat de Catalunya 191,Noucentisme ,Nova cançó ,
2on
Partit Liberal , Partit Moderat , Partit Nacionalista Basc (PNB), Partit Progressista , regència d’Urgell 1822 , la renaixença catalana , Sexenni democràtic 1868 , Socialisme , Tercera guerra carlina 1872, tractat de Valençay 1813 , trienni liberal 1820, UGT 1888, union liberal 1858, El Vapor 1832, conveni de Bergara 1839, Manifest de Sanhurst 1874, Escàndol de l’estraperlo 1934, Esquerra republicana de Catalunya , Estat Català 1922, Estatut d’autonomia , Euzkadiko ezkerra, Falange Española, FAI 1927, FET i JONS , Franquisme , Front Popular 1934, Iniciativa per Catalunya , Legió Còndor 1936,Lerrouxisme, Lliga Catalana 1933, Mancomunitat de Catalunya 191,Noucentisme ,Nova cançó ,
EXAMEN 21 DE FEBRER DE 2007
dilluns, de novembre 27, 2006
Ja sera menys ¡¡¡
examens a la universitat ¡¡¡
aixó s'acosta¡¡¡¡
aneu a la web de les proves universitaries...
trobareu el examens d'anys anteriors i la manera de responde i el criteri de correcció
http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/pau_examens.htm
Venen exàmens ¡ ¡ ¡
La calidad nunca es un accidente , es siempre el resultado de un esfuerzo inteligente.
Per aixó , de vegades a classe , afirmo que els alumnes que tenen bones notes es per una raó senzilla...han estudiat
dijous, de novembre 23, 2006
L'orígen de l'Escola del Treball
El senyor de la foto es J.Puig i CadafalchEls orígens de l'Escola se situen al segle XIX durant l'època de la industrialització a Catalunya.
La seva creació respon a la necessitat de preparar obrers qualificats per fer front a la competència europea i als nous reptes d'aquell despertar industrial.
Barcelona, capdavantera en la industrialització d'Espanya, havia d'estar al nivell dels mercats europeus si volia ser competitiva. I havia de mantenir-s'hi tot aconseguint la promoció professional en tots els nivells de la producció.
L'any 1868, la Diputació Provincial de Barcelona -autèntica pionera dels ensenyaments tecnicoprofessionals-, a partir d'un projecte de Ramon Manjarrés de Bofarull (director aleshores de l'Escola d'Enginyers), crea una institució d'ensenyament obrer al recinte de la Universitat Industrial.
Aquest projecte va començar a funcionar el 24 d'abril de 1873 com a Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis i les classes eres impartides pels mateixos professors que feien classe a la Universitat Industrial.
Ràpidament, i fruit de la demanda industrial, es va fer veure que era necessària l'especialització dels ensenyaments que en aquell moment s'impartien a l'Escola; així, es van crear seccions que després serien bàsiques en la història de l'ensenyament tecnicoprofessional:
Teixits (1875)
Tintoreria (1879)
Calderes i màquines de vapor (1889)
Construcció civil (1892)
Electricitat (1899)
Automobilisme (1907)
La conscienciació, des dels àmbits polítics i culturals, de la necessitat d'impulsar més enllà els ensenyaments tècnics i professionals va fer que el 1913 Josep Puig i Cadafalch (llavors diputat a Corts per Barcelona i després President de la Mancomunitat) formulés un projecte de reestructuració que transformava aquella primitiva Escola i en fundava una de nova.
Era una escola de primer grau per a obrers a l'antiga fabrica tèxtil de can Batlló, que s'anomenarà Escola Elemental del Treball i de la qual serà director Paulí Castells.
Catalunya 1833 - 1925
CATALUNYA MODERNA
1833 - El nostre territori quedà fragmentat en quatre províncies.
1868 - Revolució de Setembre que destronà Isabel II. S'inicià un procés democràtic, Amadeu de Savoia i Primera República.
1869 - Es creà la Jove Catalunya, primera societat catalanista.
1873 - Es proclamà a Madrid la Primera República Espanyola. S'intentà proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Manifestacions populars a Barcelona.
1878 - Un altre setmanari catalanista: La veu de Montserrat.
1881 - I Congrés Català a favor del Dret Civil Català.
1882 - Fundació del Centre Català per Valentí Almirall. Naixement de la bandera de combat, l'estel·lada republicana.
1886 - Publiquen Lo Catalanisme, de Valentí Almirall, on es fa la formulació teòrica del catalanisme.
11 setembre: primera commemoració amb una missa a Santa Maria del Mar.
1887 - Creació de la Lliga de Catalunya.
1891 - Fundació de l'Orfeó Català.
1892 - S'aproven a Manresa les Bases per la Constitució Regional Catalana.
1893 - Atemptat anarquista al Liceu.
1894 - Procés i execució dels anarquistes de l'atemptat al Liceu.
Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola donen a conèixer el Compendi de la Doctrina Catalanista.
1895 - A l'Ateneu Barcelonès, s'inicia el curs amb un discurs en català d'Àngel Guimerà.
1896 - Atemptat anarquista a la processó de Corpus.
1897 - Afusellament dels anarquistes de l'atemptat.
1899 - Apareix La Veu de Catalunya, el diari català de més llarga durada.
Fundació del Futbol Club Barcelona.
Tancament de Caixes: El Govern espanyol, que patia uns moments de crisi econòmica per la pèrdua de les darreres colònies, va voler-ho solventar amb una exagerada contribució catalana a les arques de l'Estat. La resposta fou la negació de pagar res aquell any. Tots els comerciants de Barcelona van tancar els seus comerços. Aquesta posisió va ser atacada molt durament des de Madrid, titllada de separatista i antiespanyola. Hi van haver detencions, dimissions al govern, i fou declarat l'estat de guerra ja que assimilaven la negació de pagar amb delicte de sublevació.
Finalment els comerciants pagaren, però ja havien produït un fort ressò en el catalanisme.
1900 - Josep Murgades, bisbe de Barcelona, publicà una pastoral sobre la necessitat de l'ensenyament en català del catecisme.
1901 - Victòria electoral catalana en elegir els quatre presidents.
Es fundà la Lliga Regionalista.
11 de Setembre: Un grup de joves que portaven una corona a l'estàtua de Rafael Casanova van ser detinguts per la policia. Quinze mil persones es van manifestar per la seva llibertat.
1903 - I Congrès Universitari Català on es van crear els Estudis Universitaris Catalans.
1905 - Un grup d'oficials de l'exèrcit van destruir les seus de diverses publicacions catalanistes. En resposta es va crear el moviment de Solidaritat Catalana.
1906 - Va aparèixer La Nacionalitat Catalana, escrit per Enric Prat de la Riba.
Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
1909 - Revolta de la Setmana Tràgica:
Al Marroc, protectorat espanyol, hi hagué una revolta amb derrotes espanyoles.
El govern, presidit per Maura, decidí enviar-hi més tropes. Reservistes catalans havien de sortir del port de Barcelona.
Tothom recordava els milers de morts de les passades guerres de Cuba i Filipines. Es formà un comitè de vaga per protestar i acordà una jornada de vaga.
Van començar els incidents: Barcelona, Sabadell, Sitges, Terrassa...
Els del comitè de Vaga van quedar desbordats per la magnitut de la protesta.
Es declarà l'estat de guerra. Els manifestants eren dissolts a trets per la policia i la força pública. Es van construir barricades a tot arreu.
Començaren els incendis a escoles i edificis religiosos. Els manifestants van assaltar les armeries.
Se sentia a les manifestacions: "entre morir a Melilla o aquí, millor aquí."
Amb l'arribada de tropes de València, s'anà apagant la revolta.
El Govern espanyol va qualificar la revolta de separatista.
Com que no hi havia responsables perquè va ser el mateix poble, buscaren un cap de turc.
Hi hagueren centenars de detencions entre republicans i anarquistes.
El govern acusà a Ferrer i Guàrdia de ser "el jefe de rebelión".
Afusellament a Montjuïc de Ferrer i Guàrdia i de quatre persones més.
1910 - Nasqué la Unió Federal Nacionalista Republicana.
1913 - Pompeu Fabra presentà les Normes Ortogràfiques.
1914 - Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba en va ser el president.
1917 - Antoni Rovira publicà El Nacionalismo Catalán.
Hi hagué dos ministres regionalistes al Govern espanyol.
1918 - Els municipis aprovaren el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les Corts el refusaren.
Segon Congrés Universitari Català.
1922 - Francesc Macià fundà Estat Català.
1923 - Dictadura del General Primo de Rivera. Repressió del catalanisme.
1925 - Viatge de Macià a Moscou.
La Bandera Negra, grup extremista nacionalista, va fer un complot contra Alfons XIII.
Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya.
1833 - El nostre territori quedà fragmentat en quatre províncies.
1868 - Revolució de Setembre que destronà Isabel II. S'inicià un procés democràtic, Amadeu de Savoia i Primera República.
1869 - Es creà la Jove Catalunya, primera societat catalanista.
1873 - Es proclamà a Madrid la Primera República Espanyola. S'intentà proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Manifestacions populars a Barcelona.
1878 - Un altre setmanari catalanista: La veu de Montserrat.
1881 - I Congrés Català a favor del Dret Civil Català.
1882 - Fundació del Centre Català per Valentí Almirall. Naixement de la bandera de combat, l'estel·lada republicana.
1886 - Publiquen Lo Catalanisme, de Valentí Almirall, on es fa la formulació teòrica del catalanisme.
11 setembre: primera commemoració amb una missa a Santa Maria del Mar.
1887 - Creació de la Lliga de Catalunya.
1891 - Fundació de l'Orfeó Català.
1892 - S'aproven a Manresa les Bases per la Constitució Regional Catalana.
1893 - Atemptat anarquista al Liceu.
1894 - Procés i execució dels anarquistes de l'atemptat al Liceu.
Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola donen a conèixer el Compendi de la Doctrina Catalanista.
1895 - A l'Ateneu Barcelonès, s'inicia el curs amb un discurs en català d'Àngel Guimerà.
1896 - Atemptat anarquista a la processó de Corpus.
1897 - Afusellament dels anarquistes de l'atemptat.
1899 - Apareix La Veu de Catalunya, el diari català de més llarga durada.
Fundació del Futbol Club Barcelona.
Tancament de Caixes: El Govern espanyol, que patia uns moments de crisi econòmica per la pèrdua de les darreres colònies, va voler-ho solventar amb una exagerada contribució catalana a les arques de l'Estat. La resposta fou la negació de pagar res aquell any. Tots els comerciants de Barcelona van tancar els seus comerços. Aquesta posisió va ser atacada molt durament des de Madrid, titllada de separatista i antiespanyola. Hi van haver detencions, dimissions al govern, i fou declarat l'estat de guerra ja que assimilaven la negació de pagar amb delicte de sublevació.
Finalment els comerciants pagaren, però ja havien produït un fort ressò en el catalanisme.
1900 - Josep Murgades, bisbe de Barcelona, publicà una pastoral sobre la necessitat de l'ensenyament en català del catecisme.
1901 - Victòria electoral catalana en elegir els quatre presidents.
Es fundà la Lliga Regionalista.
11 de Setembre: Un grup de joves que portaven una corona a l'estàtua de Rafael Casanova van ser detinguts per la policia. Quinze mil persones es van manifestar per la seva llibertat.
1903 - I Congrès Universitari Català on es van crear els Estudis Universitaris Catalans.
1905 - Un grup d'oficials de l'exèrcit van destruir les seus de diverses publicacions catalanistes. En resposta es va crear el moviment de Solidaritat Catalana.
1906 - Va aparèixer La Nacionalitat Catalana, escrit per Enric Prat de la Riba.
Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
1909 - Revolta de la Setmana Tràgica:
Al Marroc, protectorat espanyol, hi hagué una revolta amb derrotes espanyoles.
El govern, presidit per Maura, decidí enviar-hi més tropes. Reservistes catalans havien de sortir del port de Barcelona.
Tothom recordava els milers de morts de les passades guerres de Cuba i Filipines. Es formà un comitè de vaga per protestar i acordà una jornada de vaga.
Van començar els incidents: Barcelona, Sabadell, Sitges, Terrassa...
Els del comitè de Vaga van quedar desbordats per la magnitut de la protesta.
Es declarà l'estat de guerra. Els manifestants eren dissolts a trets per la policia i la força pública. Es van construir barricades a tot arreu.
Començaren els incendis a escoles i edificis religiosos. Els manifestants van assaltar les armeries.
Se sentia a les manifestacions: "entre morir a Melilla o aquí, millor aquí."
Amb l'arribada de tropes de València, s'anà apagant la revolta.
El Govern espanyol va qualificar la revolta de separatista.
Com que no hi havia responsables perquè va ser el mateix poble, buscaren un cap de turc.
Hi hagueren centenars de detencions entre republicans i anarquistes.
El govern acusà a Ferrer i Guàrdia de ser "el jefe de rebelión".
Afusellament a Montjuïc de Ferrer i Guàrdia i de quatre persones més.
1910 - Nasqué la Unió Federal Nacionalista Republicana.
1913 - Pompeu Fabra presentà les Normes Ortogràfiques.
1914 - Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba en va ser el president.
1917 - Antoni Rovira publicà El Nacionalismo Catalán.
Hi hagué dos ministres regionalistes al Govern espanyol.
1918 - Els municipis aprovaren el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les Corts el refusaren.
Segon Congrés Universitari Català.
1922 - Francesc Macià fundà Estat Català.
1923 - Dictadura del General Primo de Rivera. Repressió del catalanisme.
1925 - Viatge de Macià a Moscou.
La Bandera Negra, grup extremista nacionalista, va fer un complot contra Alfons XIII.
Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya.
institucio Llliure d'enenyament
http://www.eapc.es/publicacions/temaris/superior/Main19.htm
El propòsit de la Institución Libre de Enseñanza és impulsar la modernització de l’ensenyament oferint una educació completa i sense prejudicis com a fonament d’una societat democràtica i progressiva, treballant un cert estil moral i científic en la formació de l’individu que resulti projectable en la col·lectivitat.
La idea de l’educació integral i del respecte a l’alumne troba la seva principal inspiració en el mètode intuïtiu de Fröbel. Friedrich Fröbel ( 1782-1852 ), pedagog alemany, va teoritzar, d’una manera prou seriosa i efectiva –L’educació de l’home, 1826– l’ideal d’un mètode educatiu que pretenia obtenir el desenvolupament harmònic de les facultats i aptituds naturals dels nens.
El 1837 havia intentat portar a la pràctica aquest propòsit fundant, a Blankenburg (Turíngia) una escola de pàrvuls –sembla que, per primera vegada, es feia servir el nom Kindergarten– que, ràpidament, va esdevenir modèlica. Es caracteritzava per la concessió a l’alumne d’una insòlita llibertat, la pràctica d’exercicis, jocs i esbarjo a l’aire lliure (principis tots ells incorporats per la Institución).
Quan començava a fer-se possible l’extensió de les noves pràctiques, la monarquia autoritària prussiana va fer cas de les crítiques violentes que suscitava entre els sectors conservadors i va prohibir-les rotundament a Prússia i a Saxònia (1851).
El propòsit de la Institución Libre de Enseñanza és impulsar la modernització de l’ensenyament oferint una educació completa i sense prejudicis com a fonament d’una societat democràtica i progressiva, treballant un cert estil moral i científic en la formació de l’individu que resulti projectable en la col·lectivitat.
La idea de l’educació integral i del respecte a l’alumne troba la seva principal inspiració en el mètode intuïtiu de Fröbel. Friedrich Fröbel ( 1782-1852 ), pedagog alemany, va teoritzar, d’una manera prou seriosa i efectiva –L’educació de l’home, 1826– l’ideal d’un mètode educatiu que pretenia obtenir el desenvolupament harmònic de les facultats i aptituds naturals dels nens.
El 1837 havia intentat portar a la pràctica aquest propòsit fundant, a Blankenburg (Turíngia) una escola de pàrvuls –sembla que, per primera vegada, es feia servir el nom Kindergarten– que, ràpidament, va esdevenir modèlica. Es caracteritzava per la concessió a l’alumne d’una insòlita llibertat, la pràctica d’exercicis, jocs i esbarjo a l’aire lliure (principis tots ells incorporats per la Institución).
Quan començava a fer-se possible l’extensió de les noves pràctiques, la monarquia autoritària prussiana va fer cas de les crítiques violentes que suscitava entre els sectors conservadors i va prohibir-les rotundament a Prússia i a Saxònia (1851).
La Institución Libre de Enseñanza
La Institución Libre de Enseñanza (Institució lliure d'ensenyament, en català) fou creada en 1876 per un grup de catedràtics separats de la Universitat Central de Madrid, entre els que es trobaven Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón, per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral.
Va ser inspirada en la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) que va tenir una especial influència a l'estat espanyol a finals del segle XIX.
Va desenvolupar la seva labor educativa al marge de l'Estat creant un establiment educatiu privat laic, que va començar en primer lloc per l'ensenyament universitari i després es va estendre a l'educació primària i secundària.
Van donar suport al projecte els intel·lectuals més progressistes d'aquell moment, com Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres persones compromeses en la renovació educativa, cultural i social.
A partir de 1881 van començar a ensenyar a la institució professors formats en ella, com Manuel Bartolomé Cossío (que succeirà a Giner al capdavant de la Institució), Ricardo Rubio, Pedro Blanco, Ángel do Rego, José Ontañón, Pedro Jiménez-Landi. La seva labor va consolidar el projecte, de manera que des de 1876 fins a la guerra civil de 1936 es va convertir un centre de refèrencia pedagògica.
Alguns dels col·laboradors del Boletín de la Institución Libre de Enseñanza foren Bertrand Russell, Henri Bergson, Charles Darwin, John Dewey, Santiago Ramón y Cajal, Miguel de Unamuno, Maria Montessori, Lev Tolstoi, H. G. Wells, Rabindranath Tagore, Juan Ramón Jiménez, Gabriela Mistral, Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Azorín, Eugeni d'Ors, Ramón Pérez de Ayala, i alguns d'íntimament vinculats amb la institució, como Julián Sanz del Río, Antonio Machado Álvarez, Antonio Machado y su hermano Manuel Machado, Julio Rey Pastor, Luis Simarro, Nicolás Achúcarro, Francisco Barnés o Alice Pestana.
Després de la mort del seu principal inspirador, Francisco Giner de los Ríos, en 1915, es va crear la fundació que duu el seu nom el 14 de juny de 1916 amb l'objectiu de vetllar pel patrimoni de la institució i prosseguir la seva tasca educadora. Des de 1916 fins a 1936 va publicar les Obres Completes de Giner.
Va ser inspirada en la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) que va tenir una especial influència a l'estat espanyol a finals del segle XIX.
Va desenvolupar la seva labor educativa al marge de l'Estat creant un establiment educatiu privat laic, que va començar en primer lloc per l'ensenyament universitari i després es va estendre a l'educació primària i secundària.
Van donar suport al projecte els intel·lectuals més progressistes d'aquell moment, com Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres persones compromeses en la renovació educativa, cultural i social.
A partir de 1881 van començar a ensenyar a la institució professors formats en ella, com Manuel Bartolomé Cossío (que succeirà a Giner al capdavant de la Institució), Ricardo Rubio, Pedro Blanco, Ángel do Rego, José Ontañón, Pedro Jiménez-Landi. La seva labor va consolidar el projecte, de manera que des de 1876 fins a la guerra civil de 1936 es va convertir un centre de refèrencia pedagògica.
Alguns dels col·laboradors del Boletín de la Institución Libre de Enseñanza foren Bertrand Russell, Henri Bergson, Charles Darwin, John Dewey, Santiago Ramón y Cajal, Miguel de Unamuno, Maria Montessori, Lev Tolstoi, H. G. Wells, Rabindranath Tagore, Juan Ramón Jiménez, Gabriela Mistral, Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Azorín, Eugeni d'Ors, Ramón Pérez de Ayala, i alguns d'íntimament vinculats amb la institució, como Julián Sanz del Río, Antonio Machado Álvarez, Antonio Machado y su hermano Manuel Machado, Julio Rey Pastor, Luis Simarro, Nicolás Achúcarro, Francisco Barnés o Alice Pestana.
Després de la mort del seu principal inspirador, Francisco Giner de los Ríos, en 1915, es va crear la fundació que duu el seu nom el 14 de juny de 1916 amb l'objectiu de vetllar pel patrimoni de la institució i prosseguir la seva tasca educadora. Des de 1916 fins a 1936 va publicar les Obres Completes de Giner.
La Mancomunitat de Catalunya 1914 - 1925 (2)
el senyor de la foto es Enric Prat de la Riba
La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma.
Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula.
Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides.
La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.
L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions- va elegir Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, com a president de la Mancomunitat el dia 6 d'abril de 1914.
A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català.
Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors.
A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923.
El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.
dissabte, de novembre 18, 2006
consells ( 1)
Sembla que tenim unes quantes coses a favor:
1- vivim en el món occidental
2- Menjem cada dia, suficient..o masa
3- anem a escola...privada , bona
4- tenim gent ( pares, professors, amics) que ens ajuda
5- tenim les eines adequades ( a casa , al carrer , a l'escola)
6- ara caldria possar quelcom de nostra part i aprendre un sistema , un metode ( personal e intransferible) de estructurar la nostra vida i els nostres estudis , encarats a obtenir un exit personal
( triunfar de fet no es res mes que aconseguir fer el que volem i que a mes a mes ens paguin per fer-ho)
Instal·lació adequada a la vostra feina
Per fer be la feina , va molt be tenir bones eines.
caldria per tant esta ben equipat: a casa a un lloc tranquil , amb taula suficient gran per posar les coses ordenades, amb ordinador , amb impresor+escanner+fotocopiadora ( avui nomes val 70 euros) , arxivadors adequats , llum zenital , cadira comode , i ganes d'estudiar.
De vegades gastem diners en coses que no ens fan tan servei.....
Aprende a l'estranger es molt util
http://www.newyorkfed.org/research/economists/armenter/index.html
Si aneu a questa web , trobareu un antic alumne de Garbí que fa uns 12 anys feia classe , com vosaltres , d'historia i que despres de molts estudis i treballs (Roc holds a Ph.D. from Northwestern University, awarded in 2004, and a B.A. from Universitat Pompeu i Fabra). Fer click al seu Curriculum...es molt complet.Tambe hi ha el seu email..per fer consultes.
dimecres, de novembre 15, 2006
La Generación del 98
A pesar de los numerosos desequilibrios políticos y de las vicisitudes sociales que afectaron la escena española durante el primer tercio del siglo XX, la creatividad cultural fue testigo de un renovado esplendor, lo que llevó a ciertos observadores a hablar de una Edad de Plata que comenzaba en 1898 y finalizaba con el estallido de la Guerra Civil en 1936.
La primera de estas fechas marca la pérdida de las últimas colonias españolas y, en términos generales, el final del largo periodo de declive iniciado en el siglo XVII.
Un amplio grupo de escritores reaccionaron ante este hecho, indagando en sus causas e intentando buscar remedios para la regeneración de España.
Fueron conocidos como la Generación del 98 e incluyen entre ellos algunas figuras literarias de importancia.
Sus actividades, sin embargo, no estaban limitadas a la literatura, sino que se extendían a los campos de la ciencia, la medicina, la historia y el ensayo.
Al mismo tiempo, surgieron el Modernismo, un movimiento afín al simbolismo francés, el impresionismo pictórico y musical, el estilo decorativo moderno y el pre-Rafaelismo, entre otras tendencias. Cataluña, siempre más abierta a los vientos de cambio que frecuentemente llegaban a España, vivió este fenómeno con especial intensidad.
El brillante arquitecto
-Antonio Gaudí fue su figura principal, ligado como estaba a la Renaixença (Renacimiento) de la cultura catalana que había surgido de la prosperidad de una burguesía industrial cultivada con una creciente inclinación a apoyar ideas regionalistas.
El arte extremadamente personal de Gaudí, lleno de sugerencias botánicas y animales, con trabajos tan revolucionarios como la inconclusa Sagrada Familia y el fantástico jardín del Parque Guell, se puede admirar principalmente en Barcelona.
En este ambiente modernista catalán aparecerían también dos grandes pintores:
-Picasso y Nonell.
A principios de siglo, también llegaron a España los ecos de nacionalismo musical que resonaban por todo el continente.
Dos compositores ganaron reconocimiento internacional dentro de esta corriente: fueron Isaac Albéniz y Enrique Granados. La Suites Iberia para piano, una creación de Albéniz, sintetiza la levedad impresionista, virtuosa y romántica con el barroco pintoresco y el color de la música popular española. En Las danzas españolas y Goyescas, una de las composiciones de Granados, se hace evidente un romanticismo intimista con acentos de todas las regiones de España.
En el campo de la pintura, Ignacio Zuloaga representó, con sus trazos robustos y sus figuras típicamente españolas, un mundo íntimamente ligado a la literatura de la Generación del 98.
En una diferente línea estética, podemos catalogar al valenciano Joaquín Sorolla como un post-impresionista que hace uso de un brillante colorido. Más allá de la anécdota retratada en cada lienzo, la luz levantina es la gran protagonista de sus escenas de costa, que pueden ser admiradas en el Museo Sorolla de Madrid.
Otro impresionista catalán, Mariano Benlliure, destacó como brillante escultor de monumentos, bustos y escenas de toreo.
La Generación del 98 estaba casi obsesivamente preocupada por lo que se llamó el "problema español", y de esta manera redescubrieron la belleza del sobrio paisaje castellano y desarrollaron una considerable renovación estilística evitando la característica retórica del siglo XIX.
Algunos miembros de esta generación alcanzaron un renombre auténticamente universal, como es el caso del vasco
-Miguel de Unamuno, el cual, en su Sentimiento trágico de la vida, anticipa las reflexiones y los temas básicos del existencialismo. Otro vasco,
-Pío Baroja, el gran novelista del realismo, narra con tal simplicidad, naturalidad y dinamismo que no es sorprendente que Hemingway lo proclamara su maestro. El valenciano
-Azorín canto con sensibilidad impresionista a la serena Castilla y a sus gentes, a la "belleza de lo cotidiano". El gallego
-Ramón María del Valle Inclán dio musicalidad a la prosa española, primero desde una estética modernista y, más tarde, en un expresionismo español conocido como "esperpento". El andaluz -Antonio Machado fue inició la poesía española contemporánea mezclando la seriedad reflexiva, la profunda meditación temporal y motivos cívicos con el simbolismo. En esta misma línea sentimental surgió la poesía del premio Nobel
-Juan Ramón Jiménez, que evolucionó con el tiempo, llevado por el perfeccionismo, hacia un lirismo más profundo, abstracto y complejo.
Los intelectuales españoles de este período sintieron con especial intensidad la influencia de la cultura europea y realizaron un esfuerzo notable para incorporar los avances más recientes.
-El filósofo Ortega y Gasset estudió en Alemania y trajo consigo a España muchas novedades del vitalismo contemporáneo. Fue el fundador de la "Revista de Occidente", una de las primeras publicaciones intelectuales de la Europa de entonces.
-Ramón Pérez de Ayala fue atraído por el espíritu liberal inglés y lo expresó en sus ensayos y novelas intelectuales que le permitieron gozar de un considerable prestigio en Europa.
-El ensayista y crítico de arte Eugenio d´Ors escribió en tres idiomas, catalán, español y francés, y fue uno de los renovadores de la crítica del arte barroco en Europa. Casi todos estos autores escribían habitualmente para periódicos, dando información y promoviendo la educación cultural. Ellos fueron los responsables de la renovación de la sensibilidad nacional, exponiéndola a la modernidad europea.
La primera de estas fechas marca la pérdida de las últimas colonias españolas y, en términos generales, el final del largo periodo de declive iniciado en el siglo XVII.
Un amplio grupo de escritores reaccionaron ante este hecho, indagando en sus causas e intentando buscar remedios para la regeneración de España.
Fueron conocidos como la Generación del 98 e incluyen entre ellos algunas figuras literarias de importancia.
Sus actividades, sin embargo, no estaban limitadas a la literatura, sino que se extendían a los campos de la ciencia, la medicina, la historia y el ensayo.
Al mismo tiempo, surgieron el Modernismo, un movimiento afín al simbolismo francés, el impresionismo pictórico y musical, el estilo decorativo moderno y el pre-Rafaelismo, entre otras tendencias. Cataluña, siempre más abierta a los vientos de cambio que frecuentemente llegaban a España, vivió este fenómeno con especial intensidad.
El brillante arquitecto
-Antonio Gaudí fue su figura principal, ligado como estaba a la Renaixença (Renacimiento) de la cultura catalana que había surgido de la prosperidad de una burguesía industrial cultivada con una creciente inclinación a apoyar ideas regionalistas.
El arte extremadamente personal de Gaudí, lleno de sugerencias botánicas y animales, con trabajos tan revolucionarios como la inconclusa Sagrada Familia y el fantástico jardín del Parque Guell, se puede admirar principalmente en Barcelona.
En este ambiente modernista catalán aparecerían también dos grandes pintores:
-Picasso y Nonell.
A principios de siglo, también llegaron a España los ecos de nacionalismo musical que resonaban por todo el continente.
Dos compositores ganaron reconocimiento internacional dentro de esta corriente: fueron Isaac Albéniz y Enrique Granados. La Suites Iberia para piano, una creación de Albéniz, sintetiza la levedad impresionista, virtuosa y romántica con el barroco pintoresco y el color de la música popular española. En Las danzas españolas y Goyescas, una de las composiciones de Granados, se hace evidente un romanticismo intimista con acentos de todas las regiones de España.
En el campo de la pintura, Ignacio Zuloaga representó, con sus trazos robustos y sus figuras típicamente españolas, un mundo íntimamente ligado a la literatura de la Generación del 98.
En una diferente línea estética, podemos catalogar al valenciano Joaquín Sorolla como un post-impresionista que hace uso de un brillante colorido. Más allá de la anécdota retratada en cada lienzo, la luz levantina es la gran protagonista de sus escenas de costa, que pueden ser admiradas en el Museo Sorolla de Madrid.
Otro impresionista catalán, Mariano Benlliure, destacó como brillante escultor de monumentos, bustos y escenas de toreo.
La Generación del 98 estaba casi obsesivamente preocupada por lo que se llamó el "problema español", y de esta manera redescubrieron la belleza del sobrio paisaje castellano y desarrollaron una considerable renovación estilística evitando la característica retórica del siglo XIX.
Algunos miembros de esta generación alcanzaron un renombre auténticamente universal, como es el caso del vasco
-Miguel de Unamuno, el cual, en su Sentimiento trágico de la vida, anticipa las reflexiones y los temas básicos del existencialismo. Otro vasco,
-Pío Baroja, el gran novelista del realismo, narra con tal simplicidad, naturalidad y dinamismo que no es sorprendente que Hemingway lo proclamara su maestro. El valenciano
-Azorín canto con sensibilidad impresionista a la serena Castilla y a sus gentes, a la "belleza de lo cotidiano". El gallego
-Ramón María del Valle Inclán dio musicalidad a la prosa española, primero desde una estética modernista y, más tarde, en un expresionismo español conocido como "esperpento". El andaluz -Antonio Machado fue inició la poesía española contemporánea mezclando la seriedad reflexiva, la profunda meditación temporal y motivos cívicos con el simbolismo. En esta misma línea sentimental surgió la poesía del premio Nobel
-Juan Ramón Jiménez, que evolucionó con el tiempo, llevado por el perfeccionismo, hacia un lirismo más profundo, abstracto y complejo.
Los intelectuales españoles de este período sintieron con especial intensidad la influencia de la cultura europea y realizaron un esfuerzo notable para incorporar los avances más recientes.
-El filósofo Ortega y Gasset estudió en Alemania y trajo consigo a España muchas novedades del vitalismo contemporáneo. Fue el fundador de la "Revista de Occidente", una de las primeras publicaciones intelectuales de la Europa de entonces.
-Ramón Pérez de Ayala fue atraído por el espíritu liberal inglés y lo expresó en sus ensayos y novelas intelectuales que le permitieron gozar de un considerable prestigio en Europa.
-El ensayista y crítico de arte Eugenio d´Ors escribió en tres idiomas, catalán, español y francés, y fue uno de los renovadores de la crítica del arte barroco en Europa. Casi todos estos autores escribían habitualmente para periódicos, dando información y promoviendo la educación cultural. Ellos fueron los responsables de la renovación de la sensibilidad nacional, exponiéndola a la modernidad europea.
El Tratado de Paris
http://www.eldesastredel98.com/capitulos/tratado.htm
http://www.lexjuris.com/LEXLEX/lexotras/lextratadoparis.htm
TRATADO DE PAZ ENTRE LOS ESTADOS UNIDOS DE AMERICA Y EL REINO DE ESPAÑA
Firmado en París el 10 de diciembre de 1898.
Recomendada por el Senado su ratificación, el 6 de Febrero de 1899.
Ratificado por el Presidente, el 6 de febrero de 1899.
Ratificado por Su Majestad la Reina Regente de España, el 19 de marzo de 1899.
Canjeadas las ratificaciones en Wáshington el 11 de abril de 1899.
Proclamado en Wáshington el 11 de abril de 1899.
Artículo I
España renuncia todo derecho de soberanía y propiedad sobre Cuba.
En atención a que dicha isla, cuando sea evacuada por España, va a ser ocupada por los Estados Unidos, los Estados Unidos mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y cumplirán las obligaciones que por el hecho de ocuparla, les impone el Derecho Internacional, para la protección de vidas y haciendas.
Artículo II
España cede a los Estados Unidos la Isla de Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su soberanía en las Indias Occidentales, y la Isla de Guam en el Archipiélago de las Marianas o Ladrones.
http://www.lexjuris.com/LEXLEX/lexotras/lextratadoparis.htm
TRATADO DE PAZ ENTRE LOS ESTADOS UNIDOS DE AMERICA Y EL REINO DE ESPAÑA
Firmado en París el 10 de diciembre de 1898.
Recomendada por el Senado su ratificación, el 6 de Febrero de 1899.
Ratificado por el Presidente, el 6 de febrero de 1899.
Ratificado por Su Majestad la Reina Regente de España, el 19 de marzo de 1899.
Canjeadas las ratificaciones en Wáshington el 11 de abril de 1899.
Proclamado en Wáshington el 11 de abril de 1899.
Artículo I
España renuncia todo derecho de soberanía y propiedad sobre Cuba.
En atención a que dicha isla, cuando sea evacuada por España, va a ser ocupada por los Estados Unidos, los Estados Unidos mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y cumplirán las obligaciones que por el hecho de ocuparla, les impone el Derecho Internacional, para la protección de vidas y haciendas.
Artículo II
España cede a los Estados Unidos la Isla de Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su soberanía en las Indias Occidentales, y la Isla de Guam en el Archipiélago de las Marianas o Ladrones.
1898 - La guerra de Cuba
La Guerra de Cuba, derivada después en Guerra Hispano-norteamericana, no fue sólo una confrontación entre un Viejo Imperio -el español, cuyo declive había comenzado doscientos años antes- y el Nuevo de los Estados Unidos.
Fue también un momento decisivo en la historia, como un punto de inflexión que marcó la entrada en un siglo que habría de ser especialmente violento y sangriento.
A partir de entonces las guerras perdieron lo poco que nunca habrían tenido de caballeroso, ni de honorable.
Fue una guerra por intereses económicos, lo que marcó una pauta para el futuro
http://www.lector.net/vernov99/cuba.htm
alumnes que han de fer un comentari: Llull , Bosch , Camacho , Servello , Altes , Balcells , Marin , Chocarro ,
En 1833, Mariano José de Larra escribía en El pobrecito hablador:
Yo, pobrecito de mí, yo Bachiller, yo batueco, y natural por consiguiente de este inculto país, cuya rusticidad pasa por proverbio de boca en boca, de región en región, yo hablador, y careciendo de toda persona dotada de chispa de razón con quien poder dilucidar y ventilar las cuestiones que a mi embotado entendimiento se le ofrecen y le embarazan, y tú cortesano y discreto!!!
¡Qué de motivos, querido Andrés, para escribirte!
Ahí van, pues, esas mis incultas ideas, tales cuales son, mal o bien compaginadas, y derramándose a borbotones, como agua de cántaro mal tapado.
"¿No se lee en este país porque no se escribe, o no se escribe porque no se lee?" Esa breve dudilla se me ofrece por hoy, y nada más.
Terrible y triste cosa me parece escribir lo que no ha de ser leído; empero más ardua empresa se me figura a mí, inocente que soy, leer lo que no se ha escrito.
Yo, pobrecito de mí, yo Bachiller, yo batueco, y natural por consiguiente de este inculto país, cuya rusticidad pasa por proverbio de boca en boca, de región en región, yo hablador, y careciendo de toda persona dotada de chispa de razón con quien poder dilucidar y ventilar las cuestiones que a mi embotado entendimiento se le ofrecen y le embarazan, y tú cortesano y discreto!!!
¡Qué de motivos, querido Andrés, para escribirte!
Ahí van, pues, esas mis incultas ideas, tales cuales son, mal o bien compaginadas, y derramándose a borbotones, como agua de cántaro mal tapado.
"¿No se lee en este país porque no se escribe, o no se escribe porque no se lee?" Esa breve dudilla se me ofrece por hoy, y nada más.
Terrible y triste cosa me parece escribir lo que no ha de ser leído; empero más ardua empresa se me figura a mí, inocente que soy, leer lo que no se ha escrito.
dilluns, de novembre 13, 2006
NO-DO Noticiario y documentales
PROPAGANDA DE LA DICTADURA EN BLANCO Y NEGRO
El 22 de Diciembre de 1942 apareció publicada en el Boletín Oficial del Estado (número 356) la disposición por la cual nacía la entidad de carácter oficial NO-DO (Noticiarios y Documentales), dependiente de la Vicesecretaría de Educación Popular.
Esta disposición anunciaba que, el 1 de Enero de 1943, no se podía editar en España, sus posesiones o colonias, ningún noticiero cinematográfico ni documental de este tipo que no fuera el NO-DO
El "Noticiario Documental", cuya exhibición fue obligatoria en todos los cines de España durante casi 40 años, sirvió al Régimen para difundir sus valores y exaltar la figura del dictador.
El documental acompaña las imágenes del NO-DO con entrevistas a historiadoras, periodistas y antiguos trabajadores del noticiario que contribuyen a comprender el significado de aquellos años manipulados informativamente.
Desde 1943 a 1975, 4016 programas del NO-DO fueron exhibidos en los cines de toda España. En 1975 dejó de ser obligatorio su pase previo a cualquier película.
La Música del NODO
Manuel Parada",compositor de bandas sonoras como "Los últimos de Filipinas" o "El escándalo", además de la conocida sintonía del No-Do
Cubisme.Georges Braque, Cases a l'Estaque, 1908
El quadre que porta per títol "Cases a l'Estaque" senyala l'inici d'un canvi estilístic que ha transformat profundament la manera d'entendre l'obra d'art. És un testimoni dels primers inicis del moviment cubista, moviment actualment considerat com el més important dels fenòmens avantguardistes del segle XX. El galerista Henry Khanweiler va escriure :
"El que succeïa en aquells moments en les arts plàstiques tan sols es pot entendre si es té en compte que estava sorgint una època nova en la qual l'home (tota la humanitat de fet) estava experimentant una transformació més radical que qualsevol altra en temps històrics".
Aquesta transformació responia a l'impacte d'un seguit d'innovacions: els avenços tecnològics i científics que van donar lloc a la Segona Revolució Industrial- l'electricitat, l'ús energètic del petroli, el motor d'explosió i la indústria de l'automòbil, la indústria química, els antibiòtics, el telèfon- i d'altra banda, als canvis en la manera d'entendre l'ésser humà i la seva relació amb el món -el marxisme, la psicoanàlisi.
En aquells temps fou molt divulgada la concepció idealista de Henri Bergson segons el qual la realitat s'entenia com entitat que flueix i canvia constantment: cada persona crea el seu propi concepte de realitat a partir dels records, de les experiències del passat i de l'anticipació del futur, el temps és una experiència intuïtiva, no es pot medir amb criteris objectius. Diu Marshall MacLuhan que en l'edat de l' electricitat la visió del món es fa més global y menys personalitzada:
"L' edat de la indústria mecànica que ens va precedir tenia la seva expressió natural en l'afirmació vehement del punt de vista personal. El signe del nostre temps és la revolució contra les pautes imposades. De cop, volem que les coses i les persones esdevinguin éssers totals".
En aquells anys que precediren a l'esclat de la Primera Guerra Mundial molts artistes percebien que quelcom estava canviant profundament i que calia "ser modern", i això volia dir "ser del seu temps" o "entendre el seu temps". És evident que els mètodes acadèmics de la perspectiva clàssica i del modelat tonal no servien ja per referir-se al "seu temps". Els canvis en la manera de pintar formen part dels canvis en la manera d'entendre el món.
El cubisme fou el moviment d'avantguarda que plantejà d'una manera més radical i sistemàtica la possibilitat de formular un llenguatge pictòric nou, i influí profundament en la majoria dels pintors, escultors i arquitectes amb inquietuds de renovació. Per a molts d'aquests artistes (Delaunay i Kandinsky, i també Malevich, Brancusi, Le Corbusier, Mies Van der Rohe, )però no per a Braque i Picasso, que eren els que havien formulat el nou llenguatge, la conseqüència última del cubisme era l'abstracció. I l'abstracció ha estat un fenomen artístic profundament revolucionari, el que millor ens serveix per caracteritzar el segle XX.
...més informació d'altres moviments
http://www.edu365.com/batxillerat/art/cubisme/index.htm
Webs d'Història per a consulta i ampliació
La pàgina de la història
Temes d'història segle XX Espanya, Catalunya, Món
Buxaweb
Web d'història contemporània
Historia del siglo XX
Web d'història contemporània
Arxiu Municipal de Barcelona
Exposicions, documents, fotografies...
Xtec.c
Portal educatiu d'Història de Catalunya
Edu365
Portal educatiu adreçat als alumnes
Teacuerdas.com
Web de records entre 1940 i 1989
Centre de Documentació CIDOB
Web de política actual
CineHistòria
Web de cinema històric
Portal de Historia
Web revista d'Història
diumenge, de novembre 12, 2006
Tema 5: La ciutat fàbrica del segle XIX. Eixamples i reformes urbanes _
http://www.upf.edu/materials/fhuma/portal_geos/tag/t5/t5.htm
- Revolució industrial, capitalisme i revolució urbana.
- La primera meitad del segle XIX: la ciutat del liberalisme.
- Densificació, especulació del sól, segregació social i funcional.
- Els nous espais de la ciutat decimonònica.
- Les alternatives a la ciutat liberal: utopies socilas i reformismes.
- La ciutat post-liberal: reformes urbanes y grans plans d'urbanisme.
- El Plà Haussmann i el Plà Cerdà.
- La Ciutat Lineal i la Ciutat Jardí
- Altres exemples: la urbanització del “Ring” de Viena,
així ho estudien a la Universitat
L'eixample de Barcelona al segle XIX.Pla Cerdà
Here’s Ildefonso Cerdá’s plan for the extension of Barcelona.
Urbanismo siglo XIX
Llibre:
FUNDAMENTOS DE LA ARQUITECTURA Y URBANISMO DEL SIGLO XIX .ENTRE LA TRADICIÓN Y LA RENOVACIÓN.9/9 ISBN- 87-9714-021-4. Por Félix Díaz Moreno
Espacios para la innovación: Los nuevos materiales.
Una de las características más sobresalientes que normalmente se argumentan a la hora de catalogar la arquitectura del XIX, es sin lugar a dudas, la utilización de nuevos materiales como eran el hierro, el cristal y más avanzado el siglo, el acero y el hormigón.
Los avances técnicos, que como ya pudimos comprobar, se fueron fomentando tanto durante la primera revolución industrial como en la consecución de ésta, se corresponderán con los que a la sazón se produjeron en el uso de estos materiales.
Pero los avances en el campo de los nuevos materiales, no se correspondió en absoluto con la integración plena en el mundo de la arquitectura, cuestión esta que estará cargada de debates y polémicas y cuya aceptación solo fue posible tras largos periodos en los que se avanzó a pasos entrecortados.
En esta difícil adaptación jugarán un papel importante las controversias surgidas entre arquitectos e ingenieros, que no hicieron sino ralentizar más si cabe la adopción de estos materiales, a los cuales en un principio no se les consideraba dignos ni eficaces para la edificación arquitectónica, es más, en Inglaterra por ejemplo, se juzgó que el hierro no era un elemento lo suficientemente decoroso para la construcción de iglesias, aunque los proyectos y las realizaciones en ese campo no faltaron.
En Francia la disyuntiva entre los arquitectos procedentes de la École des Beaux Arts y los ingenieros de la École Polytechnique fue clara y manifiesta y solo convergieron al finalizar el siglo. En medio de las discusiones, polémicas y temores se desarrollaron los proyectos, cuyos primeros ejemplos los encontraremos en las mismas fábricas textiles de donde había partido la primera revolución industrial y que se convertirán a la postre en edificios para la experimentación, primero con columnas y vigas de hierro (en muchos caso cubiertas con ladrillos a modo de envoltorio) y posteriormente con la estructuración unitaria del conjunto hasta su generalización como ejemplo del siglo.
Entre las más significativas realizaciones destaca un conjunto de tipologías constructivas, muchas de ellas ligadas a estas innovaciones técnicas, una de las más reveladoras construcciones serán los puentes, desde el primero construido por Thomas Farnolls Pritchard, ayudado por Abraham Darby III entre 1777 y 1779, el llamado Coalbrookdale Bridge, con un solo arco de hierro fundido que salva una importante distancia (más de treinta metros de luz), hasta los puentes colgantes con diferentes estructuras (pilono,cadenas, cables, etc), sobresale entre estos últimos el ideado por John A. Roebling (1806-1869) para unir Manhattan con Long Island en Nueva York, conocido por todos como el puente de Brooklyn (1869).
Otros importantes e innovadores tipos serán los grandes espacios expositivos como el realizado por John Paxton en 1851 para la Exposición Universal de Londres: el Cristal Palace, o el realizado por Victor Baltard, Les Grandes Halles (1853) en París.
No debemos tampoco olvidar las estaciones ferroviarias, ni la importancia que despertarán los nuevos materiales en el desarrollo de las ciudades, tanto en fábricas, almacenes, bibliotecas, con las magníficas realizaciones de Labrouste y claro está, los rascacielos. De todo ello daremos cumplida cuenta.
El Urbanismo.
No queremos, ni debemos, dejar pasar la ocasión de realizar unas breves referencias sobre el urbanismo de este siglo, el cual a lo largo del periodo llegó a reflejar las premisas de la economía política y el marco jurídico que determinaban las condiciones de trabajo y producción. De igual forma entre sus expresiones quedaron la impronta de las fuerzas políticas y sociales que intervinieron, así como el papel del Estado.
La revolución industrial, que había tenido una importancia capital en muchos aspectos, tuvo una decisiva representación en el desarrollo urbano. La inmigración de amplias capas de la población rural a las ciudades rompió el equilibrio tradicional entre campo y ciudad, provocando una falta de alojamientos y a su vez graves problemas de especulación inmobiliaria.
Los nuevos fenómenos económicos se dejaron sentir de forma clara en las ciudades industriales, que se extendieron de manera caótica alrededor de los centros de producción, creando en muchos casos suburbios que posteriormente tuvieron que ser reformados, debido a las pésimas condiciones de construcción y falta total de infraestructuras básicas.
Las transformaciones urbanas, en general, crearon zonas diferenciadas, desde barrios burgueses a barrios de trabajadores (posteriormente barrios obreros), así como centros comerciales, burocráticos, etc.
Si las innovaciones técnicas supusieron cambios efectivos en la fisonomía de las ciudades, al iniciarse el siglo XIX una nueva sacudida hará tambalear buena parte de las concepciones estéticas y urbanas del momento. Con la llegada al poder de Napoleón se fue gestando un amplio programa que en su conjunto intentaba ser un escaparate de la grandiosidad y poderío que ahora disfrutaba Francia, encabezada por su emperador.
Las continuas campañas militares significaron amplios cambios, tanto dentro como fuera del país. En Francia, y sobre todo en París, los intentos por realizar una arquitectura parlante conllevaron a su vez una reestructuración urbanística, en donde quedaran claramente enmarcados, a modo de puntos focales, los hitos celebrativos del entonces triunfante ejército.
Así la construcción de arcos y columnas conmemorativas tendrán un gran relevancia al ser dispuestas en plazas de amplias perspectivas ya trazadas, o como futuro proyecto.
En el exterior, se intentó transportar este mismo programa, pero en la mayoría de los casos sólo fueron propuestas que jamás se llevaron a cabo, merece la pena destacar las transformaciones que hubieran supuesto grandes cambios en programas de reordenación urbana tales como el gigantesco Foro Bonaparte en Milán (1806), diseñado sobre terrenos del castillo de los Sforza por Giovanni Antonio Antolini (1774-1844) o el proyecto de comunicación entre el Palacio Real y el barrio de San Francisco en Madrid, convirtiendo la Basílica de san Francisco el Grande en Salón de Cortes. La idea fechada en 1810 llevaba la firma del arquitecto de José I, Silvestre Pérez (1767-1825).
En el exterior, se intentó transportar este mismo programa, pero en la mayoría de los casos sólo fueron propuestas que jamás se llevaron a cabo, merece la pena destacar las transformaciones que hubieran supuesto grandes cambios en programas de reordenación urbana tales como el gigantesco Foro Bonaparte en Milán (1806), diseñado sobre terrenos del castillo de los Sforza por Giovanni Antonio Antolini (1774-1844) o el proyecto de comunicación entre el Palacio Real y el barrio de San Francisco en Madrid, convirtiendo la Basílica de san Francisco el Grande en Salón de Cortes. La idea fechada en 1810 llevaba la firma del arquitecto de José I, Silvestre Pérez (1767-1825).
Pero la propia dinámica del imperio hizo que su culminación y fracaso ocurrieran en un lapso de tiempo corto, lo que conllevó condenar al olvido muchos proyectos o incluso la desaparición de los mismos como castigo moral hacia el invasor pretendiendo con el desvanecimiento de sus más insignes representaciones, anular su influencia.
Otro efecto tuvieron también sobre las ciudades las guerras napoleónicas, ésta no es otra que la destrucción que causaron en muchos lugares; estos centros urbanos, a su vez tuvieron que ser rehabilitados, caso de Moscú.
Mientras tanto en Inglaterra también se sucedieron importantes diseños urbanos, caso del Regents Park con una nueva interpretación en cuanto a la conjunción de perspectivas; y de nuevo en el país galo destacar el más importante planteamiento urbano de la segunda mitad del siglo, realización que cambió por completo la fisonomía de la capital francesa, nos referimos a Haussmann y su nueva red viaria marcada por sus grandes y rectos bulevares procedentes de una amplia intervención, basada en demoliciones que proporcionaron un claro ordenamiento sobre extensas zonas deprimidas de París.
También a lo largo del siglo se sucedieron interesantes propuestas que en la mayoría de los casos acabaron en sonoros fracasos, nos referimos a las llamadas utopías urbanas que actuaron como auténticos modelos de conformación del espacio urbano. Las primeras manifestaciones, salvando las distancias, fueron previamente realizadas en Francia durante la segunda mitad del siglo XVIII; no debemos olvidar el caso de Ledoux y la configuración de la ciudad salinera de Chaux.
Aunque será en las primeras décadas del siglo XIX cuando el creciente interés por la construcción de aldeas ideales llegue a su máximo nivel. Así por ejemplo, las iniciadas por Charles Fournier (1771-1837) y su ciudad llamada Falansterio, acondicionada para un total de 1620 habitantes en cuya comunidad se estableció la propuesta de una tipología productivo-residencial trazada sobre un triple cinturón, en los cuales la codificación edilicia resultó clarificadora por parte de este autor.
Una variante de ésta que si obtuvo éxito, gracias a los cambios introducidos tanto en el diseño arquitectónico como en el social, fue el familisterio de Jean-Baptiste Godin (1817-1889).
Otra ciudad utópica, Icaria, fue propuesta por Etienne Cabet (1788-1856) y en Inglaterra, el llamado Paralelogramo de Robert Owen (1771-1858), tenía un aforo para 1200 personas, y de nuevo en esta ocasión la propuesta resultó fallida en su primer intento. Muchas de estos modelos utópicos, finalmente fueron trasladados a América, así en 1826 Owen funda en Indiana la llamada New Harmony.
Otra de las propuestas que a lo largo del XIX irán tomando más fuerza y que parte en cierta manera de lo comentado anteriormente, será el acometimiento de viviendas para los obreros y todo lo que ello suponía, como por ejemplo los movimientos de lucha para que estas gozaran de una relativa dignidad. La teorización de esta corriente obrera en donde aparecen de forma más clara los componentes arquitectónicos fue debida a Pierre-Joseph Proudhon. Aunque no podemos olvidar que paralelamente a estos esfuerzos, surgirá una interesante tratadistica sobre la construcción de las casas obreras. Ya finalizando la centuria aparecerán dos nuevos intentos alternativos al crecimiento compacto y radiocéntrico anteriores,
nos referimos a la ciudad-lineal y la ciudad-jardín.
La industria del suro..... questions per els alumnes : Arellano , Valero, Riera, Riba , Villaclara , Santos , Bou, Bosque , Roman , Torns
Pregunta a contestar en el blog:Quins sectors industrials varen funcionar a la Catalunya
del segle XIX a mes a mes del setor Textil?
divendres, de novembre 10, 2006
el modernisme català
El modernisme arrelà amb molta força a Catalunya en el camp de les arts i la cultura. Recollí l'herència de la Renaixença i rebé la influència de composicions medievals i barroques, éssent traduïdes a versions més naturalistes de línies ondulades i asimètriques.
En el camp de la literatura sorgiren escriptors com Joan Maragall (1860-1911) ( i Víctor Català (1869-1966) .
Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) en serien els pintors més destacats .
En arquitectura, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) amb l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana i Antoni Gaudí (1852-1926) amb obres com la Sagrada Família , la Pedrera , la casa Batlló , el parc Güell , entre altres , són les figures més destacades del modernisme català.
En el camp de la literatura sorgiren escriptors com Joan Maragall (1860-1911) ( i Víctor Català (1869-1966) .
Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) en serien els pintors més destacats .
En arquitectura, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) amb l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana i Antoni Gaudí (1852-1926) amb obres com la Sagrada Família , la Pedrera , la casa Batlló , el parc Güell , entre altres , són les figures més destacades del modernisme català.
dijous, de novembre 09, 2006
1901 -1914 a Catalunya
1901. Victòria dels candidats de la Lliga Regionalista a les eleccions a Corts a Barcelona. Alejandro Lerroux és elegit també diputat.
1903. Fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria).
1904. El sector liderat per Jaume Carner abandona la Lliga Regionalista i funda El Poble Català.
1905. Un grup de militars assalta la redacció de Cu-cut! i La Veu de Catalunya.
1906. Constitució de Solidaritat Catalana.
1907. Victòria dels candidats de Solidaritat Catalana a les eleccions provincials i generals. Enric Prat de la Riba és elegit president de la Diputació de Barcelona.
1910. Fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
1914. Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba n'és elegit president.
La Setmana Tràgica
L'enduriment de la guerra del Marroc, l'estiu del 1909, empeny el govern a decretar la mobilització de reservistes.
La majoria són treballadors, casats i amb fills que, a diferència dels rics, no poden eludir el servei militar.
La revolta antimilitarista contra una guerra incerta i llunyana esclata a tot Catalunya. L'11 de juliol comencen les manifestacions
de dones i nens contra els embarcaments de tropes.
El 26 de juliol es convoca la vaga general.
La insurrecció es desferma arreu i esdevé una revolta violenta.Les rancúnies anticlericals i l'acció de provocadors propicien la crema de convents. La revolta és particularment dura a Barcelona.
El 30 de juliol arriben noves tropes de l'exèrcit per sufocar la revolta. El 2 d'agost l'exèrcit controla totalment la situació.
Tot seguit, s'inicia la repressió
La semana tragica - 1909
El desencadenante
Tras la pérdida de Cuba y Filipinas, España buscó una mayor presencia en el norte de África, logrando en el reparto colonial efectuado en 1904 y en la Conferencia Internacional de Algeciras de 1906, el control sobre la zona norte del imperio marroquí.
El 9 de julio de 1909 los obreros españoles que trabajaban en la construcción de un ferrocarril que uniría Melilla con las minas de Beni-Buifur, propiedad de una sociedad controlada por el conde de Romanones y el marqués de Comillas, son atacados por los cabileños de la zona.
Este pequeño incidente, que constituirá el inicio de la Guerra de Marruecos que se extenderá hasta 1927, será utilizado por el Gobierno Maura para iniciar un proyecto colonialista en contra de la opinión popular española imbuida en un sentimiento pacifista y antimilitarista.
Se ordena la movilización de los reservistas, medida muy mal acogida por las clases populares debido a la legislación de reclutamiento vigente que permitía quedar exento de la incorporación a filas mediante el pago de una canon de 6.000 reales, cantidad que no estaba al alcance del pueblo (el sustento diario de un trabajador ascendía en la época aproximadamente a 10 reales). Además la mayor parte de los reservistas eran padres de familia en las que la única fuente de ingresos era el trabajo de estos.
El domingo 18 de julio, fecha del primer embarque previsto en el puerto de Barcelona, varias aristócratas barcelonesas intentan entregar a los soldados escapularios, medallas y tabaco lo que provocó tumultos populares que se agravaron cuando llegan noticias de Marruecos sobre las numerosas bajas que se han producido en la zona de conflicto.
En Madrid se acuerda una huelga general para el 2 de agosto , pero en Barcelona, Solidaridad Obrera decide actuar por sorpresa y fija un paro de 24 horas para el lunes 26 de julio el cual, debido a la falta de organización y a la dejación del gobernador civil Osorio y Gallardo, degenerará en la Semana Trágica.
L'origen de la Setmana Tràgica del 1909 s'ha de buscar en la política colonial espanyola al nord de l'Àfrica, concretament a la zona del Rif.
Els governs espanyols s'havien capficat a mantenir ocupat aquest territori malgrat les repetides revoltes locals, cosa que va tenir com a conseqüència un seguit de derrotes militars amb molts morts.
Això, alhora, va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviar-los a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills.
A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i, per tant, feia recaure sobre les classes populars tot el pes de la lleva. L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció espontània.
Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar esglésies i convents.
L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular.
Aquest anticlericalisme es fundava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies.
La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.
Les colonies industrials
Una configuració tan característica de la industrialització, com és la colònia industrial, està representada al Baix Llobregat per Can Bros (Martorell), la Colònia Sedó (Esparreguera) i la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló).
En descriure la industrialització de Martorell, hem tractat de Can Bros.
Observarem, per tant, les altres dues més importants.
La colònia Sedó d'Esparreguera
L'origen de la colònia Sedó està vinculat a un vell molí fariner i olier de l'època preindustrial que, adquirit per M. Puig el 1846, va servir de base per construir una fàbrica tèxtil i posar-la en funcionament quatre anys més tard.
Durant els anys que segueixen la compra del molí de Broquetes, l'activitat llanera entra en procés d'extinció, per bé que no de forma irreversible, i es crea una dinàmica nova.
A la vegada que un cert nombre de tallers desapareixien, altres de nous s'instal·laven i augmentava la concentració empresarial. A la Colònia Sedó, hi predominava la mà d'obra femenina, enquadrada per treballadors masculins, procedents de les famílies d'artesans i de pagesos d'Esparreguera.
Quan aquests ja no són suficients, comencen a arribar efectius dels voltants, precisament de poblacions amb experiència tèxtil anterior.
El ressorgir momentani de la llana, que va acompanyar la fam de cotó, provocada per la guerra civil nord-americana de mitjan segle XIX, fa variar la procedència de la mà d'obra immigrada i ampliar l'àrea de reclutament de la fàbrica.
Fou el successor de M. Puig, és a dir, Josep Puig i Llagostera, en d'altres temps un polític radical i obrerista, qui va concebre la colònia industrial com a temptativa de resoldre els problemes de l'escassedat d'energia i de la penúria i imperícia de la mà d'obra.
Al mateix temps, A. Sedó i Pàmies, un polític i empresari molt ben relacionat amb els centres de poder polític i financer, li va donar el nom en entrar-hi com a gerent el 1879. La colònia contribuí a eliminar l'activitat artesanal i manufacturera, pròpia de l'època anterior, i també a consolidar la indústria sobre la base de l'explotació racional i integral dels recursos hidràulics. Tot i això, la fórmula no exclou l'aparició de conflictes i enfrontaments abans d'aconseguir, amb una barreja de repressió i de paternalisme a dosis diferents, I'ensinistrament de la classe obrera, un dels grans objectius.
La Colònia Güell
Josep Padró explica la fundació i els inicis de la Colònia Güell, més tardana (1890), com a resultat de la confluència entre el catalanisme conservador d'un membre de l'alta burgesia industrial (Eusebi Güell), auxiliat per un tècnic (Ferran Alsina), i el seu ideari social,
que era una mescla de conservadorisme amanit amb actituds paternalistes, moralitzants i de regeneracionisme religiós.
L'àmplia disponibilitat d'energia hidràulica (motiu que, en altres casos, resulta decisiu) no explica la creació del complex industrial.
El fracàs d'una racionalitat econòmica perseguida en el Vapor Vell de Sants i la presència d'un moviment obrer fort porten a traslladar l'activitat productiva a Santa Coloma de Cervelló, sense renunciar a la fórmula bàsica: la gran fàbrica concentrada i integrada que recorre al vapor per accionar la maquinària.
Energia, disponibilitat i docilitat de la mà d'obra, en un marc d'organització i consens social, són els components que persegueixen els Güell quan decideixen canviar l'emplaçament de la fàbrica. Immergits en una dependència estreta amb l'empresa, els treballadors i llurs famílies vivien en una estructura jeràrquica, condicionada per l'equilibri de poder en l'interior de la fàbrica i els instruments creats o fomentats per I'empresari a l'exterior d'aquesta, és a dir, l'església i el rector, l'escola regida per monges, les associacions o la cooperativa de consum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)