CATALANISME

El desvetllament d'una consciència nacional catalana s'inicià amb la Renaixença, moviment que cal situar en el context europeu de la difusió del Romanticisme i de la irrupció dels nacionalismes.

Primerament va desenvolupar-se un catalanisme de tipus cultural, sense cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la Renaixença literària, que va reivindicar el català literari (arcaic) i que tindrà en els Jocs Florals el principal exponent.

En la formació d'aquest catalanisme cultural, cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida per la continuïtat de l'ús popular del català parlat, amb diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant coral, teatre, premsa, etc.), com reivindicatives (manifestacions anticentralistes), representades per federalistes i carlins.

Del federalisme va sorgir el regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo Catalanisme"(1886).
Aquesta cultura nacional, renovada i difosa pel Modernisme a la fi del segle XIX, va servir de base al catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer terç del segle XX.

Dins el catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques:
- un catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà per aconseguir autonomia política, però que també col.laborarà puntualment amb el govern central espanyol, i
- un catalanisme d'esquerres, progressista, de base popular, que arribarà a formular plantejaments independentistes.

El catalanisme conservador, impulsat per la burgesia, va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa (1892) i, més tard, va formar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista (1901), amb els nous plantejaments nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva obra "la nacionalitat catalana" (1906). La Lliga Regionalista, el partit hegemònic a Catalunya fins el 1923, va impulsar i controlar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), fins que desaparegué amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

El catalanisme d'esquerres no es va estructurar fins al començament del segle XX i es va caracteritzar per la manca de cohesió, per l'enfrontament amb la Lliga Regionalista i per l'adopció de plantejaments independentistes amb el partit Estat Català (1922) de Francesc Macià, que més endavant derivà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931), el partit que va aconseguir l'hegemonia política catalana després de la Dictadura de Primo de Rivera.