La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local,
però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula.
La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.
L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions- va elegir Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, com a president de la Mancomunitat el dia 6 d'abril de 1914.
A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català. Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i
la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors.
A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch.
El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923.
El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.
