Els alumnes de 2n de batxillerat l'Escola Garbí , Esplugues de Llobregat trobaran aqui , informació general sobre l'assignatura " HISTÒRIA " que fan amb el Sr Ferran Borrás.
divendres, d’octubre 27, 2006
dimarts, d’octubre 24, 2006
dilluns, d’octubre 23, 2006
El catalanismo politico
La pérdida de los mercados coloniales de Cuba y Filipinas empuja definitivamente a la burguesía industrial catalana a la acción política. El 1901 se crea la Lliga Regionalista.
En 1903 la Lliga gobierna el Ayuntamiento de Barcelona desde donde impulsa la modernización de la ciudad.
En 1906, la Lliga participa en una amplia coalición de carácter nacionalista, Solidaritat Catalana, que agrupa fuerzas políticas de signo distinto e incluso contradictorio La nueva coalición obtiene un éxito apabullante en toda Cataluña y conquista la Diputación de Barcelona. La política pragmática de la Lliga combina la sensibilidad nacionalista y la firme decisión de intervenir en el gobierno del Estado español.
El mapa electoral catalán cambia sustancialmente: los partidos dinásticos son arrinconados y el juego político se reparte entre la Lliga Regionalista y los partidos republicanos.
www.es.mhcat.net
anar a la web ( es la web del museu nacional de catalunya on anirem el mes de novembre , recordeu?) i buscar dins de Exposicion Permanentes " Los años electricos "
En 1903 la Lliga gobierna el Ayuntamiento de Barcelona desde donde impulsa la modernización de la ciudad.
En 1906, la Lliga participa en una amplia coalición de carácter nacionalista, Solidaritat Catalana, que agrupa fuerzas políticas de signo distinto e incluso contradictorio La nueva coalición obtiene un éxito apabullante en toda Cataluña y conquista la Diputación de Barcelona. La política pragmática de la Lliga combina la sensibilidad nacionalista y la firme decisión de intervenir en el gobierno del Estado español.
El mapa electoral catalán cambia sustancialmente: los partidos dinásticos son arrinconados y el juego político se reparte entre la Lliga Regionalista y los partidos republicanos.
www.es.mhcat.net
anar a la web ( es la web del museu nacional de catalunya on anirem el mes de novembre , recordeu?) i buscar dins de Exposicion Permanentes " Los años electricos "
La iluminación
Bastó con que el hombre prehistórico descubriera el fuego, para que comprendiera que no sólo le serviría para lograr calor y cocer alimentos, sino que lograba mediante las llamas iluminar sus cavernas en las noches.
La luz solar se aprovecha durante el día.La llama fue el primer medio de iluminación utilizado por el hombre desde muchos miles de años anteriores a Cristo.
Unos 500.000 años antes de Cristo aprendieron a encender la llama para aclarar las tinieblas.
Se han encontrado vestigios de fogones y hogares, en los que probablemente se usaba madera, carbón de leña y grasas animales como combustibles.
Se estima que hace unos 50.000 años apareció el primer candil propiamente dicho, alimentado con aceite o grasa, la que era extraída de un animal, y en la concavidad de su mismo cráneo se la colocaba, juntamente con una mecha de trenza de pelos. posteriormente se hicieron unas especies de cubetas de piedra para utilizarse como candiles.Unos 2.500 años anteriores a la era cristiana, en la zona de Ur, en Mesopotamia, se utilizaban valvas de moluscos marinos como lámparas, o las reproducían en oro o alabastro.
Algunos siglos después comenzaron a utilizarse los tizones, los que en Egipto y Creta, fueron perfeccionándose, poniendo estopa o paja envuelta alrededor del trozo de madera, empapadas en cera de abejas y resina, a veces perfumada.
Entre los Siglos XIII y XIV a. C., se inventó en Egipto la vela, según frescos de la época. En el siglo X a.C. en Fenicia y Cartago aparecen las lámparas de aceite realizadas en cerámica, que los mercaderes expandieron por todo el Mediterráneo, rápidamente.
En la antigua Grecia se utilizaron candiles llamados lúchnoi, construidos con diversos materiales: cerámica, metal, etc, y con una forma similar a la lámpara de Aladino.
Los romanos utilizaron tres formas de iluminación: las velas, las teas que eran usadas especialmente en las bodas y los funerales, y las lámparas de aceite, que son colgadas mediante una cadena al techo, y que se van realizando con decoraciones , labrados y ornamentos, en metal, y las más luminosas constaban de varias piqueras, de cada una de las cuales salía un pabilo.
En la Edad Media, además de estas formas de iluminación, aparecen las linternas con pabilos internos. Para la iluminación de lugares grandes se usan los hacheros y los candelabros de hierro forjado, decorados con gran artesanía. También se perfeccionaron las velas, que encendida producía menos humo.
En el año 1795, en Inglaterra, Guillermo Murdock construyó una instalación de luz a gas de hulla para iluminar una fábrica. Desde ese momento comenzaron a difundirse las primeras lámparas de gas.
En los Estados Unidos de América, en el año 1859 aparecen las primeras lámparas de querosén, derivado del petróleo por destilación.
Pero en el Siglo XIX, se comienzan a realizar experimentos de iluminación eléctrica.Los primeros experimentos fueron realizados por el químico británico sir Humphry Davy, quien fabricó arcos eléctricos y provocó la incandescencia de un fino hilo de platino en el aire al hacer pasar una corriente a través de él.
En 1844, el francés Foucault -basado en los descubrimientos de Davy- fabricó una lámpara de arco, que producía luz por descarga eléctrica entre dos electrodos de carbón, sistema que se utilizó para el alumbrado de las calles.A la vez en la misma época se avanzó en la invención y el uso de redecillas o camisas de un tejido especial sobre la base de amianto, para lograr luz blanca incandescente en las lámparas de gas.
El 27 de octubre de 1879, el inventor estadounidense Thomas Alva Edison logró su lámpara de filamento de carbono, que permaneció encendida en Nueva York durante dos días.
Es el inicio de la era de la iluminación eléctrica.
En 1906, los estadounidenses Just y Haran construyeron una lámpara eléctrica en que se reemplazaba el carbono por tungsteno.
Al año siguiente, en 1907 los filamentos de carbono fueron sustituidos por filamentos de volframio, y en 1913 se desarrollaron las lámparas incandescentes rellenas de gas.
Se llega así a la bombilla eléctrica perfeccionada técnicamente, que en la actualidad tiene una duración de unas 2000 horas.La lámpara fluorescente se fabricó en 1938. Los tubos de vidrio se llenan de un gas especial, por ejemplo neón, o sustancias fluorescentes, que asociadas con descargas eléctricas o con ciertas sustancias, se convierten en luminosidad.
Con la máquina a vapor se produce toda una revolución en la industria.
Gracias a este descubrimiento, pudieron inventarse motores capaces de mover, a una considerable velocidad, vehículos muy pesados. Así nacieron inventos tan espectaculares como los primeros buques, trenes y automóviles, todos impulsados por la fuerza del vapor
Bastó que a alguien se le ocurriera incorporar este sistema a los vehículos conocidos... ¡y ya! Es que, siempre, de un buen invento nacen otros.
En la actualidad, el buque a vapor puede parecerte una verdadera antigüedad.
Es cierto. Pero piensa en lo que debe haber significado para tus tatarabuelos: los viajes se hicieron más rápidos, el transporte de pasajeros y de mercancías se volvió más fácil y cómodo.
Como consecuencia, todos los mares se llenaron de barcos.
Thomas Alva Edison ( 1847 - 1931)
Inventor nord-americà.
Autodidacte, el 1863 començà a treballar com a operador telegràfic a la Western Union Telegraph Company, estudiant i experimentant durant els seus lleures.
El 1868 enregistrà la seva primera patent, un aparell enregistrador per a les votacions.
Els anys immediatament subsegüents dissenyà un teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic.
Col·laborà amb Christopher L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí que el telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi el micròfon de carbó (1877-78).
El 1876 instal·là a Menlo Park (Nova Jersey) els laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents (enregistrà més de 1 000 patents al llarg de la seva vida), entre els quals cal remarcar
el fonògraf (1877),
la làmpada d'incandescència (1879),
el telègraf d'inducció (1885),
el kinetoscope (1891),
diversos tipus de dinamos i de motors i un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment (1900-10).
Presentà, a la primera exposició de l'electricitat, celebrada a París el 1881, l'estudi d'una instal·lació global d'il·luminació emprant làmpades d'incandescència, que fou ràpidament adoptada pels EUA i per molts estats d'Europa com a sistema d'enllumenat públic.
El 1875 descriví, en un article publicat a «Scientific American», una «força etèria» desconeguda i, prosseguint els seus estudis sobre aquest punt, el 1883 patentà la vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls incandescents, fenomen conegut amb el nom d'efecte Edison.
Durant la Primera Guerra Mundial treballà pel govern dels EUA en l'estudi d'una sèrie de problemes navals i en la producció de fenol i d'altres productes químics.
El 1927 fou nomenat membre de l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.
Un Trato Justo
Su nombre era Fleming, un agricultor pobre de Inglaterra.
Un día, mientras trataba de ganarse la vida para su familia, escucho a alguien pidiendo ayuda desde un pantano cercano.
Inmediatamente soltó sus herramientas y corrió hacia el pantano.
Allí, enterrado hasta la cintura en el lodo negro, estaba un niño aterrorizado, gritando y luchando tratando de liberarse del lodo.
El agricultor Fleming salvo al muchacho de lo que pudo ser una muerte lenta y terrible.Al día siguiente, un carruaje muy pomposo llego hasta los predios del agricultor ingles. Un noble ingles, elegantemente vestido, se bajo del vehículo y se presento a si mismo como el padre del niño que Fleming había salvado.
"Yo quiero recompensarlo," dijo el noble ingles. "Usted salvo la vida de mi hijo."
No, yo no puedo aceptar una recompensa por lo que hice." Respondió el agricultor ingles, rechazando la oferta. En ese momento el propio hijo del agricultor salió a la puerta de la casa de la familia. "¿Es ese su hijo?" Pregunto el noble ingles. "Si," respondió el agricultor lleno de orgullo.
"Le voy a proponer un trato. Déjeme llevarme a su hijo y ofrecerle una buena educación. Si él es parecido a su padre crecerá hasta convertirse en un hombre del cual usted estará muy orgulloso."
El agricultor aceptó.Con el paso del tiempo, el hijo de Fleming el agricultor se graduó de la Escuela de Medicina de St. Mary's Hospital en Londres, y se convirtió en un personaje conocido a través del mundo, el notorio Sir Alexander Fleming, el descubridor de la Penicilina.
Algunos años después, el hijo del noble ingles, cayo enfermo de pulmonía.
¿Qué lo salvo? La Penicilina.
¿El nombre del noble ingles? Randolph Churchill.
¿El nombre de su hijo? Sir Winston Churchill
la segona revolucio industrial
http://www.xtec.es/~jbuxader/historia/temes/contemp/segonarevolucioindustrial.htm 3. La renovació de l'agricultura. 4. Ciència i tecnologia.- Noves fonts d'energia .- Noves màquines i nous invents. 5. El rellançament industrial.- Els nous sectors industrials.- Les noves formes d'organització del treball. 6. El capitalisme financer o monopolista.- Concentració empresarial i industrial.- La concentració de capital. la producció a les fàbriques i va revolucionar el transport: del veler es va passar al vaixell de vapor i del carro de cavalls al ferrocarril (1814). la introducció de la màquina de vapor, només cal mirar unes dades: durant les campanyes de Napoleó, uns quants anys abans de l'arribada del vapor, les tropes avançaven a la mateixa velocitat que les de Juli Cèsar gairebé 2.000 anys abans. i terrestre molt més ràpid i va permetre incrementar el comerç exterior agrícola i la migració a l'estranger. |
diumenge, d’octubre 22, 2006
La Veu de Catalunya ( Diari 1899 - 1937)
http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Veu_de_Catalunya
La Veu de Catalunya va ser el diari en català de més llarga durada que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. Publicava dues edicions diàries.
El seus orígens es remunten al setmanari literari i polític fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell l’11 de gener de 1891.
Aquest setmanari tenia una doble vessant: literària i política, amb una clara voluntat de despertar la consciència del poble català. Bona part dels seus redactors i col•laboradors, esdevindrien les principals figures polítiques, i periodístiques, de la futura Veu diària, seria el cas de Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors, Joan Sardà. L’edició com a setmanari desaparegué el Nadal de 1898.
S’inicia l’edició diària sota la direcció d’Enric Prat de la Riba amb una orientació eminentment política i defensor del programa de la Lliga Regionalista.
Es remarcable la influència que va tenir que va tenir La Veu en el periodisme de principis del segle XX. A les seves pàgines varen escriure polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, lldefons Sunyol, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy, Eugeni d'Ors (amb el pseudònim Xènius), Josep Pla, Jaume Bofill i Matas (Puck, Guerau de Liost, One), Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Manuel Brunet, Carles Sentís, Irene Polo, Ignasi Agustí, Ferran Agulló (Pol).
Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col•laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora.
Per la seva direcció també varen passar Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Va estar suspès per articles publicats al 1900, 1901 i 1902 i, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917), per tal d’evitar que els parlamentaris tinguessin una tribuna pública escrita. En tots els casos va acabar apareixen amb altres noms (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent) per poder esquivar la prohibició.
La redacció va ser assaltada per un grup de militars el 25 de novembre de 1905 en lo que es coneix com els Fets del ¡Cu-Cut! i que fou l’inici d’un procés de repressió a la societat catalana a través de la Llei de Jurisdiccions, la qual cosa va estimular la creació de la Solidaritat Catalana, aliança de partits catalans que esdevindria triomfadora en les eleccions al parlament de 1907.
Al juliol del 1936 son intervingudes les instal•lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.
La Veu de Catalunya va ser el diari en català de més llarga durada que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. Publicava dues edicions diàries.
El seus orígens es remunten al setmanari literari i polític fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell l’11 de gener de 1891.
Aquest setmanari tenia una doble vessant: literària i política, amb una clara voluntat de despertar la consciència del poble català. Bona part dels seus redactors i col•laboradors, esdevindrien les principals figures polítiques, i periodístiques, de la futura Veu diària, seria el cas de Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors, Joan Sardà. L’edició com a setmanari desaparegué el Nadal de 1898.
S’inicia l’edició diària sota la direcció d’Enric Prat de la Riba amb una orientació eminentment política i defensor del programa de la Lliga Regionalista.
Es remarcable la influència que va tenir que va tenir La Veu en el periodisme de principis del segle XX. A les seves pàgines varen escriure polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, lldefons Sunyol, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy, Eugeni d'Ors (amb el pseudònim Xènius), Josep Pla, Jaume Bofill i Matas (Puck, Guerau de Liost, One), Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Manuel Brunet, Carles Sentís, Irene Polo, Ignasi Agustí, Ferran Agulló (Pol).
Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col•laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora.
Per la seva direcció també varen passar Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Va estar suspès per articles publicats al 1900, 1901 i 1902 i, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917), per tal d’evitar que els parlamentaris tinguessin una tribuna pública escrita. En tots els casos va acabar apareixen amb altres noms (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent) per poder esquivar la prohibició.
La redacció va ser assaltada per un grup de militars el 25 de novembre de 1905 en lo que es coneix com els Fets del ¡Cu-Cut! i que fou l’inici d’un procés de repressió a la societat catalana a través de la Llei de Jurisdiccions, la qual cosa va estimular la creació de la Solidaritat Catalana, aliança de partits catalans que esdevindria triomfadora en les eleccions al parlament de 1907.
Al juliol del 1936 son intervingudes les instal•lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.
... a la Segona República
El 1899 va aparèixer el diari en català de més durada:
La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista, val a dir, del catalanisme de signe conservador, que va publicar-se fins el 1937.
Ja entrat el segle XX van sorgir més diaris catalans vinculats a partits polítics:
La Publicitat, d'un gran to intel·lectual, a Acció Catalana;
El Matí, a Unió Democràtica de Catalunya;
La Humanitat, a Esquerra Republicana de Catalunya...
La florida de la premsa escrita en català durant la Segona República (1931-1936) va estroncar-se dramàticament amb la guerra del 1936-1939 i la dictadura subsegüent.
del darrer quart del segle XIX
El 1879 va néixer el primer diari escrit en català:
el Diari Català, fundat per Valentí Almirall, home d'idees progressistes i primer teòric del catalanisme ('Lo catalanisme', 1886).
El Diari Català no va tenir una existència gaire fàcil, i va deixar de publicar-se al cap de dos anys, el 1881. A
quest mateix any naixia La Vanguardia, en espanyol, que acaba de fer cent vint-i-cinc anys i que sempre ha tingut molt de predicament entre una part significativa de la classe mitjana del Principat.
Noucentisme
Per augmentar coneixements sobre la renaixença, el noucentisme , i en general dels conceptes que donen suport al catalanisme us aniria be llegir..per exemple aquesta web.
...el senyor de la foto es Prat de la Riba
http://www.xtec.es/~malons22/personal/noucentisme.htm
Renaixença
Renaixença. Inicis
Predomini poesia
Primera narrativa
Consolidació R.
LLeure. El teatre
Llengua literària
Cronologia
ïndex de textos
1892-1931
Modernisme
Narrativa modern.
Noucentisme
Poesia noucent.
Avantguardes
Teatre i cinema
Llengua lit
Lit infantil
Cronologia
Enric Prat de la Riba ( 1870 - 1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid (1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa).
El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista.
El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana.
Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política.
Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims.
El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas.
Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc).
Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà.
Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917.
De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats.
Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes.
Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable.
-En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà.
-En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres.
-Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia.
Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista.
El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana.
Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política.
Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims.
El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas.
Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc).
Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny).
Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà.
Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917.
De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats.
Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes.
Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917.
Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable.
-En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà.
-En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres.
-Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia.
Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
divendres, d’octubre 20, 2006
Valenti Almirall
20/06/2004
El 20 de juny va fer cent anys de la mort de Valentí Almirall i Llozer, polític, intel·lectual i primer teòric del catalanisme, ideari que va definir des d'una perspectiva progressista en escrits i publicacions, entre les quals 'Lo catalanisme', publicat el 1886.
Nat a Barcelona el 1841, al si d'una família benestant, Almirall va fer estudis de dret, però, gràcies a una posició folgada, no hagué de fer d'advocat i pogué dedicar-se a l'estudi i a l'activitat política.
A la primeria va lligar-se al Partit Republicà Democràtic Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall i molt arrelat als Països Catalans.
Ara, el fracàs de l'anomenat Sexenni Revolucionari a Espanya (1868-1874), amb un període republicà que durà solament un any (1873-1874), i les desavinences doctrinals amb el partit de Pi i Margall van menar Almirall al catalanisme.
En efecte, cap a la fi de la dècada del 1870, Almirall va proposar-se d'unificar el moviment catalanista incipient, que es trobava mancat d'una doctrina clara.
El 20 de juny va fer cent anys de la mort de Valentí Almirall i Llozer, polític, intel·lectual i primer teòric del catalanisme, ideari que va definir des d'una perspectiva progressista en escrits i publicacions, entre les quals 'Lo catalanisme', publicat el 1886.
Nat a Barcelona el 1841, al si d'una família benestant, Almirall va fer estudis de dret, però, gràcies a una posició folgada, no hagué de fer d'advocat i pogué dedicar-se a l'estudi i a l'activitat política.
A la primeria va lligar-se al Partit Republicà Democràtic Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall i molt arrelat als Països Catalans.
Ara, el fracàs de l'anomenat Sexenni Revolucionari a Espanya (1868-1874), amb un període republicà que durà solament un any (1873-1874), i les desavinences doctrinals amb el partit de Pi i Margall van menar Almirall al catalanisme.
En efecte, cap a la fi de la dècada del 1870, Almirall va proposar-se d'unificar el moviment catalanista incipient, que es trobava mancat d'una doctrina clara.
Aquesta mancança, la va superar amb la publicació de 'Lo catalanisme'.
Memorial de Greuges - 1885
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes.
Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya.
En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil.
El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses.
El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya.
A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic.
La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès.
dimecres, d’octubre 18, 2006
ESTATUT REIAL DE 1834
Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836.
Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts.
L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837.
Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts.
L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837.
LES CONSTITUCIONS
Un dels principis bàsics del liberalisme polític és l'existència d'una constitució escrita, que garanteixi les llibertats i estableixi les pautes d'organització d'un règim democràtic.
La constitució és la llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
En la història contemporània de l'Estat espanyol s'han anat succeïnt diverses constitucions, des de la primera de 1812 fins a l'actual de 1978.
A part de les constitucions cal destacar els estatuts d'autonomia, que regulen l'ordenament político-administratiu de les comunitats nacionals i regionals de l'Estat.
1. Liberalisme i constitucionalisme.- Els estatuts d'autonomia.2. La Guerra del Francès.- La Constitució de Baiona (1808).- La Constitució del 1812.3. El regnat d'Isabel II.- L'Estatut Reial (1834).- La Constitució del 1837.- La Constitució del 1845.- La Constitució del 1856.4. El Sexenni Revolucionari.- La Constitució del 1869.- La Constitució del 1873.5. La Restauració.- La Constitució del 1876.
6. La Segona República espanyola.- La Constitució del 1931.- L'Estatut de Catalunya del 1932.- Projectes als Països Catalans.- Altres estatuts de l'Estat espanyol.7. El franquisme.- Las "Leyes Fundamentales del Reino".8. La transició cap a la democràcia.- La Constitució del 1978.- L'Estatut de Catalunya del 1979.- Altres estatuts dels Països Catalans.- Altres estatuts de l'Estat espanyol.9. Institucions parlamentàries.- El sistema constitucional espanyol.- El sistema estatutari català.
La constitució és la llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
En la història contemporània de l'Estat espanyol s'han anat succeïnt diverses constitucions, des de la primera de 1812 fins a l'actual de 1978.
A part de les constitucions cal destacar els estatuts d'autonomia, que regulen l'ordenament político-administratiu de les comunitats nacionals i regionals de l'Estat.
1. Liberalisme i constitucionalisme.- Els estatuts d'autonomia.2. La Guerra del Francès.- La Constitució de Baiona (1808).- La Constitució del 1812.3. El regnat d'Isabel II.- L'Estatut Reial (1834).- La Constitució del 1837.- La Constitució del 1845.- La Constitució del 1856.4. El Sexenni Revolucionari.- La Constitució del 1869.- La Constitució del 1873.5. La Restauració.- La Constitució del 1876.
6. La Segona República espanyola.- La Constitució del 1931.- L'Estatut de Catalunya del 1932.- Projectes als Països Catalans.- Altres estatuts de l'Estat espanyol.7. El franquisme.- Las "Leyes Fundamentales del Reino".8. La transició cap a la democràcia.- La Constitució del 1978.- L'Estatut de Catalunya del 1979.- Altres estatuts dels Països Catalans.- Altres estatuts de l'Estat espanyol.9. Institucions parlamentàries.- El sistema constitucional espanyol.- El sistema estatutari català.
LA CONSTITUCIÓ DE 1876
DON ALFONSO XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España, a todos los que las presentes vieren y entendieren, sabed: que en unión y de acuerdo con las Córtes del Reino actualmente reunidas, hemos venido en decretar y sancionar la siguiente
Constitución de la Monarquía Española
TÍTULO I
De los españoles y sus derechos
Artículo 1
Son españoles:
Primero. La personas nacidas en territorio español.
Segundo: Los hijos de padre o madre españoles, aunque hayan nacido fuera de España.
Tercero. Los extranjeros que hayan obtenido carta de naturaleza.
Cuarto. Los que sin ella, hayan ganado vecindad en cualquier pueblo de la Monarquía.
La calidad de español se pierde, por adquirir naturaleza en país extranjero y por adquirir empleo de otro Gobierno sin licencia del Rey.
http://clio.rediris.es/fuentes/cons1876.htm
TURNO DE PARTIDOS
El turnismo se basó en la creación de dos grandes partidos,
- uno en sentido conservador, liderado por el propio Cánovas, el Partido Liberal-Conservador, y
- otro en sentido liberal, heredero del régimen de libertades del sexenio, presidido por el político riojano Práxedes Mateo Sagasta y conocido como Partido Liberal-Fusionista.
A estos dos partidos les correspondía agrupar al máximo número posible de grupos y facciones, con el único requisito de aceptar la monarquía alfonsina.
Por este motivo, se les conocía como partidos dinásticos.
Estos dos partidos se "turnarían" en el poder (de ahí el nombre de turnismo).
A cada mandato de un partido le sucedía un gobierno del otro.
De esta forma, aunque se dejaba fuera a las minorías carlista y republicana, se garantizaba una importante estabilidad, que se tradujo en la larga duración del régimen.
Claro que para ello había que basarse en un sistema no democrático, aunque fuera de carácter representativo.
Es decir, se elegía un Parlamento, pero las prácticas caciquiles y el gran pacto entre los dos partidos hizo que siempre ganara las elecciones el partido que las convocaba.
En un sistema democrático, el partido que gana las elecciones forma el gobierno.
En el sistema de la Restauración, en cambio, el rey nombraba el gobierno, y después se hacían las elecciones para que ese gobierno tuviera una mayoría parlamentaria con la que gobernar.
Esto hizo que el sistema electoral de la Restauración tuviera que descansar sobre el caciquismo.
CATALANISME
El desvetllament d'una consciència nacional catalana s'inicià amb la Renaixença, moviment que cal situar en el context europeu de la difusió del Romanticisme i de la irrupció dels nacionalismes.
Primerament va desenvolupar-se un catalanisme de tipus cultural, sense cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la Renaixença literària, que va reivindicar el català literari (arcaic) i que tindrà en els Jocs Florals el principal exponent.
En la formació d'aquest catalanisme cultural, cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida per la continuïtat de l'ús popular del català parlat, amb diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant coral, teatre, premsa, etc.), com reivindicatives (manifestacions anticentralistes), representades per federalistes i carlins.
Del federalisme va sorgir el regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo Catalanisme"(1886).
Aquesta cultura nacional, renovada i difosa pel Modernisme a la fi del segle XIX, va servir de base al catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer terç del segle XX.
Dins el catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques:
- un catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà per aconseguir autonomia política, però que també col.laborarà puntualment amb el govern central espanyol, i
- un catalanisme d'esquerres, progressista, de base popular, que arribarà a formular plantejaments independentistes.
El catalanisme conservador, impulsat per la burgesia, va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa (1892) i, més tard, va formar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista (1901), amb els nous plantejaments nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva obra "la nacionalitat catalana" (1906). La Lliga Regionalista, el partit hegemònic a Catalunya fins el 1923, va impulsar i controlar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), fins que desaparegué amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
El catalanisme d'esquerres no es va estructurar fins al començament del segle XX i es va caracteritzar per la manca de cohesió, per l'enfrontament amb la Lliga Regionalista i per l'adopció de plantejaments independentistes amb el partit Estat Català (1922) de Francesc Macià, que més endavant derivà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931), el partit que va aconseguir l'hegemonia política catalana després de la Dictadura de Primo de Rivera.
Primerament va desenvolupar-se un catalanisme de tipus cultural, sense cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la Renaixença literària, que va reivindicar el català literari (arcaic) i que tindrà en els Jocs Florals el principal exponent.
En la formació d'aquest catalanisme cultural, cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida per la continuïtat de l'ús popular del català parlat, amb diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant coral, teatre, premsa, etc.), com reivindicatives (manifestacions anticentralistes), representades per federalistes i carlins.
Del federalisme va sorgir el regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo Catalanisme"(1886).
Aquesta cultura nacional, renovada i difosa pel Modernisme a la fi del segle XIX, va servir de base al catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer terç del segle XX.
Dins el catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques:
- un catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà per aconseguir autonomia política, però que també col.laborarà puntualment amb el govern central espanyol, i
- un catalanisme d'esquerres, progressista, de base popular, que arribarà a formular plantejaments independentistes.
El catalanisme conservador, impulsat per la burgesia, va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa (1892) i, més tard, va formar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista (1901), amb els nous plantejaments nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva obra "la nacionalitat catalana" (1906). La Lliga Regionalista, el partit hegemònic a Catalunya fins el 1923, va impulsar i controlar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), fins que desaparegué amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
El catalanisme d'esquerres no es va estructurar fins al començament del segle XX i es va caracteritzar per la manca de cohesió, per l'enfrontament amb la Lliga Regionalista i per l'adopció de plantejaments independentistes amb el partit Estat Català (1922) de Francesc Macià, que més endavant derivà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931), el partit que va aconseguir l'hegemonia política catalana després de la Dictadura de Primo de Rivera.
Segunda revolucion industrial ( 1880 - 1914)
Principales innovaciones
Las principales innovaciones tecnológicas de la segunda revolución industrial fueron:
La producción de acero a bajo costo, la incorporación de la electricidad y el petróleo para permitir la utilización del motor eléctrico y de combustión interna en el sistema económico.
Motor de combustión interna:
Hizo posible las plantas de luz, el aeroplano y en combinación con el motor eléctrico permitió el desarrollo del automóvil y de la industria automotriz.
Motor eléctrico:
Resultó ser un medio más flexible para satisfacer la necesidad de disponer de unidades más pequeñas para las industrias menores.
Pero la posibilidad de utilizar estas unidades dependían, a su vez, de que se contara con una amplia red de abastecimiento de energía eléctrica.
Esto fue posible una vez que comienzan a demandarse servicios domésticos.
-Primero se desarrollaron las redes de agua y gas,
-después se construyeron las redes telegráficas y telefónicas y
-finalmente Thomas Alba Edison desarrolló un procedimiento que permitió producir y distribuir la electricidad para generar luz y sentó las bases para el desarrollo de la industria eléctrica pesada, con un carácter monopolista y científico.
Congelación y conservas:
El desarrollo de la congelación y de la técnica de las conservas permitió el transporte de productos agrícolas a grandes distancias.
Adelantos sanitarios:
El conocimiento de los mecanismos de transmisión de enfermedades infecciosas permitió en
-primer lugar la explotación de las regiones tropicales y,
-en segundo lugar, un mejoramiento de las medidas sanitarias en las poblaciones ya que la ciencia médica puso de relieve que las causas primigenias de la enfermedad no se encuentran en los gérmenes, sino en las condiciones que les permiten subsistir y propagarse.
De esta manera, se puso de manifiesto el modo de combatir las enfermedades y más aún de prevenirlas.
Agricultura:
-El acero, los motores eléctricos y de combustión interna comenzaron a utilizarse para el desarrollo de maquinaria agrícola,
-la cual junto con los abonos artificiales y la selección de semillas y animales sentaron las bases para el surgimiento de la agricultura científica, iniciándose la industrialización del sector agrícola.
Finalmente, el desarrollo de la química permitió conocer la función del suelo en la nutrición de la planta y sentó las bases para el desarrollo de los abonos artificiales.
Innovaciones de carácter económico
El taylorismo, el fordismo y las políticas keynesianas son las grandes innovaciones de carácter económico que junto con los aportes tecnológicos de la segunda RCT sientan las bases del capitalismo durante el siglo XX. Pero también, los acuerdos de carácter político (ONU, OEA), económico (GATT, Acuerdos de Bretton Woods, FMI, BM, BID) y militar (OTAN) sentaron las bases que regularon las relaciones internacionales, en todos los niveles.
dimarts, d’octubre 17, 2006
Comunidades utópicas
http://es.wikipedia.org/wiki/Comunidades_ut%C3%B3picas
Harmony Society, de George Rapp, comunidad en 1804 Butler, Pa. y Wahash River, Indiana.
Fourier Phalank Movement, de Charles Fourier, 1808, 1822, 1829, 1830, 1840' 40 experimentos comunitarios.
New Harmony, de Robert Owen, comunidad 1825
Nashoba, de Francis Wright, comunidad en 1826 Memphis, Tenn.
Oneida, de John Humphrey Noyes, comunidad en 1835 Putney, Vt. y Oneida, N.Y.
Icaria, de Ettiene Cabet, comunidad en(1840)
Brook Farm, de George Ripley, comunidad en 1841-1847 West Roxbury, Mass.
Modern Times, de Josiah Warren, comunidad en 1847 Tuscarawas, O. y Long Island.
Ferrer Colony and Modern School, de Francisco Ferrer i Guardia, comunidad en 1909 ciudad de Nueva York y Stelton, N.J.
Colectividades anarquistas españolas en Madrid y 1.700 colectividades agrarias organizadas por la CNT entre 1933 y 1936.
Harmony Society, de George Rapp, comunidad en 1804 Butler, Pa. y Wahash River, Indiana.
Fourier Phalank Movement, de Charles Fourier, 1808, 1822, 1829, 1830, 1840' 40 experimentos comunitarios.
New Harmony, de Robert Owen, comunidad 1825
Nashoba, de Francis Wright, comunidad en 1826 Memphis, Tenn.
Oneida, de John Humphrey Noyes, comunidad en 1835 Putney, Vt. y Oneida, N.Y.
Icaria, de Ettiene Cabet, comunidad en(1840)
Brook Farm, de George Ripley, comunidad en 1841-1847 West Roxbury, Mass.
Modern Times, de Josiah Warren, comunidad en 1847 Tuscarawas, O. y Long Island.
Ferrer Colony and Modern School, de Francisco Ferrer i Guardia, comunidad en 1909 ciudad de Nueva York y Stelton, N.J.
Colectividades anarquistas españolas en Madrid y 1.700 colectividades agrarias organizadas por la CNT entre 1933 y 1936.
Falansteri
Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat d'acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d'una falange.
F.M.Ch. Fourier el concebé com un sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat.
Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Charles Fourier
Besançon 1772 - París 1837
Filòsof i economista francès.
Pensador autodidàctic, rebé influències dels corrents ideològics de la fi del s XVIII. Rebutjà l'estructura irracional del món industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual hom arribaria mitjançant comunitats on la propietat fos compartida.
Escriví Théorie des quatre mouvements et des destinées générales (1808), Traité d'association domestique et agricole (1822), reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841), on es barregen consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les conseqüències del liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde industriel et societaire (1829), Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et Owen (1831) i La fausse industrie (1835).
Hom el considera típic representant del socialisme utòpic romàntic, i tingué com a deixeble principal Victor Prosper Considérant.
En el periòdic «El Vapor» de Barcelona foren publicats els primers articles fourieristes de la Península Ibèrica, signats per Proletario (novembre de 1835 — gener de 1836).
Posteriorment (1841), també a Barcelona, hom edità la primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier, o sea explanación del sistema societario.
De tota manera, el fourierisme tingué com a principals nuclis Cadis (amb Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara, etc), mentre que al Principat predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon i d'Etienne Cabet.
Filòsof i economista francès.
Pensador autodidàctic, rebé influències dels corrents ideològics de la fi del s XVIII. Rebutjà l'estructura irracional del món industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual hom arribaria mitjançant comunitats on la propietat fos compartida.
Escriví Théorie des quatre mouvements et des destinées générales (1808), Traité d'association domestique et agricole (1822), reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841), on es barregen consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les conseqüències del liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde industriel et societaire (1829), Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et Owen (1831) i La fausse industrie (1835).
Hom el considera típic representant del socialisme utòpic romàntic, i tingué com a deixeble principal Victor Prosper Considérant.
En el periòdic «El Vapor» de Barcelona foren publicats els primers articles fourieristes de la Península Ibèrica, signats per Proletario (novembre de 1835 — gener de 1836).
Posteriorment (1841), també a Barcelona, hom edità la primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier, o sea explanación del sistema societario.
De tota manera, el fourierisme tingué com a principals nuclis Cadis (amb Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara, etc), mentre que al Principat predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon i d'Etienne Cabet.
J.P.Proudhon
Besançon, Franc Comtat 1809 - París 1864
Socialista llibertari francès.
Fill de família camperola, estudià amb beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué arruïnat, treballà com a tipògraf.
Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a la Sorbona, a París, on es posà en contacte amb els fourieristes.
El 1840 escriví la seva primera obra, Qu'est-ce que la propriété, on qüestionava el fet que la propietat porti sempre a l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els mitjans de producció. Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es posà en contacte amb el moviment mutualista.
Fou l'iniciador (1848) del diari "Le Représentant du Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système des contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia ocasionat una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847).
Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu.
Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858), que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica.
Tornà a París gràcies a l'indult que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra, De la capacité politique des classes ouvrières (1865).
Als Països Catalans, malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas, El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al republicanisme federal.
Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.
Socialista llibertari francès.
Fill de família camperola, estudià amb beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué arruïnat, treballà com a tipògraf.
Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a la Sorbona, a París, on es posà en contacte amb els fourieristes.
El 1840 escriví la seva primera obra, Qu'est-ce que la propriété, on qüestionava el fet que la propietat porti sempre a l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els mitjans de producció. Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es posà en contacte amb el moviment mutualista.
Fou l'iniciador (1848) del diari "Le Représentant du Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système des contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia ocasionat una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847).
Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu.
Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858), que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica.
Tornà a París gràcies a l'indult que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra, De la capacité politique des classes ouvrières (1865).
Als Països Catalans, malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas, El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al republicanisme federal.
Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon, i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau.
Socialisme Utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
Encara que el terme fou divulgat per Marx per blasmar alguns pensadors del s XIX, com Owen o Fourier i, en general, tots els socialistes no marxistes, la tradició de l'utopisme socialista o comunista es remunta a la República de Plató, i fou continuada pels escrits renaixentistes de Thomas More, de Campanella i de Winstanley; igualment, a la França del s XVIII diversos autors -Meslier, Morelly, Mably- proposaren diferents formes de societat comunista igualitària, que, en certa manera, tractà de portar a la pràctica Gracchus Babeuf amb la conspiració dels Iguals del 1796.
Tanmateix, el socialisme utòpic modern es desenvolupà plenament al llarg del s XIX i com a reacció contra les conseqüències més brutals per a la classe obrera -desarrelament, sobreexplotació- de l'individualisme polític i del liberalisme econòmic.
Encara que el terme fou divulgat per Marx per blasmar alguns pensadors del s XIX, com Owen o Fourier i, en general, tots els socialistes no marxistes, la tradició de l'utopisme socialista o comunista es remunta a la República de Plató, i fou continuada pels escrits renaixentistes de Thomas More, de Campanella i de Winstanley; igualment, a la França del s XVIII diversos autors -Meslier, Morelly, Mably- proposaren diferents formes de societat comunista igualitària, que, en certa manera, tractà de portar a la pràctica Gracchus Babeuf amb la conspiració dels Iguals del 1796.
Tanmateix, el socialisme utòpic modern es desenvolupà plenament al llarg del s XIX i com a reacció contra les conseqüències més brutals per a la classe obrera -desarrelament, sobreexplotació- de l'individualisme polític i del liberalisme econòmic.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes.
Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del s.XIX.
El primer d'ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional.
Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del s.XIX.
El primer d'ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional.
Anarquisme a Catalunya ( 1)
La repressió que l'estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya.
L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals.
Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista «L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida catalana.
Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc).
La crisi en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General».
En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme.
La CNT propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici.
L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals.
Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista «L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida catalana.
Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc).
La crisi en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General».
En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme.
La CNT propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici.
dilluns, d’octubre 16, 2006
Platón y la Atlántida
La leyenda de la ATLANTIDA
La leyenda dice que había una montaña en el centro de la isla. En ella habitaba Evenor junto con su esposa Leucipe y su única hija Cleito. Poseidón, el dios del mar, se enamoró de la bella Cleito y tuvo trato carnal con ella. El dios, celoso de los hombres, hundió el suelo y aisló la colina donde ella vivía, creando zonas alternas de agua y tierra.
Manantiales de agua caliente y de agua fría rodeaban el lugar, e hizo que crecieran de la tierra toda clase de alimentos en abundancia.
Cleito dio a luz a cinco parejas de gemelos varones. Poseidón entonces dividió la isla en diez partes, dándole al primogénito de la primera pareja la casa de su madre y los terrenos circundantes, y le hizo rey por encima de los demás. A los otros los hizo príncipes y les dio un gran territorio.
Al mayor de estos hijos le puso de nombre Atlas y por él la isla y todo el océano se llamaron Atlántico.Los hijos de Poseidón originaron dinastías reales. Y luego, el imperio de los atlantes se extendía hasta Egipto y Tirrena. La isla producía la mayor parte de lo que requerían para los usos de la vida, comenzando por el oricalco, metal sólido y fusible que brillaba como el cobre y que por entonces existía en muchos yacimientos en la isla, y era más preciado después del oro.
Había abundante madera para los carpinteros y suficiente sustento para los animales, tanto domésticos como salvajes. También había toda especie de fruto que admitiera cultivo, desde legumbres y frutos de cáscara dura que permitían hacer bebidas y ungüentos.
Utilizando todas estas riquezas de su suelo, los habitantes construyeron templos, dársenas, puentes y puertos.
El Reino de los Atlántides se convirtió en próspero, progresista y poderoso, que ensanchó su dominio por medio de la conquista, avasallando a todos los pueblos del Norte de Africa, hasta llegar a Egipto.
Los Atlantes eran altos, orgullosos y atrevidos, que cruzaban el océano pues eran maestros en construcción de naves, puertos y palacios que decoraban con bronce, estaño y orocalco.Estos hombres amaestraban elefantes, cultivaban bien los campos, sembraban cereales, frutas y legumbres, planeaban obras hidráulicas en la parte central de su dominio, en la que formaron una lista de 125 leguas de longitud y 83 de anchura, cruzando la región con zanjas de riego, rodeado por un canal de 100 pies de profundidad, 200 estadios de anchura de circuito, alrededor de un extenso y fértil valle de forma cuadrada.
Este acueducto recibía las aguas que se precipitaban de las montañas, que limitaban la planicie, las que después de tocar la ciudad, desaguaban en el mar, formándose así una isla, que era maravilla de arte y de poder.
La Metrópoli quedaba rodeada por varios recintos concéntricos, alternados de tierra y agua, alimentada esta última por el mar, formando así no solamente un puerto, sino una fuerte muralla alderredor de la ciudad.
Uno de los hijos de Neptuno gobernaba la parte de la isla que quedaba frente a lo que es hoy la España, región que dominaban bajo el nombre de "Iberos", cuyo idioma, el vascuence, no tiene parentesco con otros europeos, el que se habla en el Norte de dicha península y Sur de Francia.
Aconteció entonces, según relato de los sacerdotes egipcios, (según cómputo de años lunares, aconteció el Diluvio Bíblico en 2379 A.J.), que los Reyes de la Atlántida habían formado una grande y maravillosa potencia, cuya fuerza reunieron para dar un golpe a Egipto, Grecia y a todos los demás pueblos de ese lado.
Bajo estas circunstancias, los dioses marcaron entonces su destrucción, y "Atenas, oh Solón, hizo brillar, en todo lo que valía, su valor y poder, librando al triunfar, los pueblos sojuzgados."Entonces ocurrieron terribles temblores e inundaciones, desintegrándose la Atlántida, la que desapareció con todos sus habitantes en un solo día y una sola noche.
La desaparición de la Atlántida causó un obstáculo insuperables para la navegación, por la gran cantidad de fango que la isla dejó al hundirse, quedando obstruida la salida por el Estrecho de las Columnas de Hércules.
La desaparición repentina de todo un continente no halló en aquellos tiempos otra explicación que la que propagaron los pueblos del Mediterráneo, atribuyéndola a la envidia de los dioses, lo que no extraña, ni de que haya todavía hoy personas que dudan que el continente perdido existió, tomando el relato de Platón por una simple fábula.
Sin embargo, los comentarios de Platón sobre la existencia de Atlántida, quien decía que "las islas Azores y Canarias son los restos de Atlántida", no es la única fuente sobre ella. Homero, que vivió 100 años antes del tiempo, en que los sacerdotes egipcios le refirieron su historia a Solón, hablaba ya de un país en el Océano, fuera de los límites de tierra firme, llamado "El Eliseo", tierra dichosa en que no se conocían ni inviernos, ni tempestades, la que menciona también en su Odisea, llamándola en ella: Isla Afortunada, colocándola cerca de las Canarias, Azores y otras partes del Atlántico, cuya existencia entonces no se puso en tela de duda hablándose de la felicidad de la que debían disfrutar en ella.
Por otra parte, Aristóteles hizo saber que la Atlántida era muy extensa en longitud, localizándola frente a las Columnas de Hércules, poblada de bosques, no dejando de mencionar sus tierras de riego.Marcelo decía que la Atlántida era "como una isla más grande que la Liberia y el Asia unidos."
Y según datos no muy exactos, queda una diferencia de varios años entre la destrucción de Atenas y la desaparición de la Atlántida, pero es de creerse que ambos acontecimientos se registraron a un mismo tiempo, (recuérdese que hubo una guerra entre ellos), es decir aproximadamente entre los años 2379 y 2374 A.J., motivados por el Diluvio Bíblico.
¿QUE ES LA ATLANTIDA?
Desde que Platón escribió sus misteriosos diálogos llamados "Timeo" y "Critias", cuya extensión no es más que de unas 20 páginas de un libro actual, la leyenda de la Atlántida ha fascinado a muchos. El filósofo señalaba que en ese misterioso lugar moraba un pueblo extraordinariamente civilizado y rico, y que un día sobrevino en el mundo un cataclismo de tales magnitudes que en un lapso de 24 horas lo hundió en el mar, con todas sus riquezas y esplendores. Esto ocurrió, dice Platón, 9500 años antes de que él lo escribiera.Según el investigador Otto Muck, la Atlántida era un paraíso templado-cálido, de fértiles llanuras, en cuyas cordilleras abundaban los bosques de maderas valiosas. Era una tierra rica en cobre, estaño, oro y plata. Era tanta la riqueza de aquellas tierras y tal la excelencia de su clima, que su población se multiplicó rápidamente, llegando a los 60 millones de habitantes; una cifra portentosa, más si se estima que Egipto (unos de los países más densamente poblados del mundo antiguo) no pasó jamás de los 15 millones. También parece haber sido una civilización muy avanzada para aquellos tiempos, en los que Europa recién entraba al periodo neolítico. Pero dice la tradición que los atlantes se alejaron de su dios, de sus antiguos líderes, y extraviaron el propósito de sus vidas; y que por esa causa el dios Zeus había decidido castigarlos.
¿DONDE ESTABA LA ATLANTIDA?
El sacerdote jesuita A. Kirchner, investigador de la obra de Platón, afirmó en el año 1665 que el continente perdido habría estado en el océano Atlántico, entre España y América, dato que es compartido por la mayoría de los investigadores actuales.Cuentan las leyendas antiguas, que entre los siglos XII y I antes de Cristo, era imposible alejarse de la costa europea más allá de las Columnas de Hércules ( hoy estrecho de Gibraltar) pues se encontraban aún flotando enormes masas de lodo procedentes del cataclismo que hundió a la Atlántida. ¿Cómo sería posible esto? Una respuesta muy seria la dan los vulcanólogos, especialmente aquellos que tuvieron la opurtunidad de estudiar los efectos de grandes erupciones. Nos indican que las cenizas volcánicas son lanzadas a gran altura mezcladas con ácido carbónico, nitrógeno, agua y anhídrido sulfúrico. La lava en estado de cenizas es porosa y los ácidos y el agua extraen de ella gran cantidad de compuestos minerales hasta dejar sólo los materiales más inertes y duros; estos constituyen la piedra pómez, una piedra tan liviana que flota sobre el agua hasta que, poco a poco, se impregna y se hunde.
EL CATACLISMO
A comienzos de la decáda de los 60, un grupo de geólogos alemanes desarrolló una teoría que parece confirmar la posibilidad de que haya habido un cataclismo bien determinado, capaz de hundir un subcontinente de 200 mil kilómetros cuadrados en el fondo del mar dejando afuera sólo sus montañas más elevadas, como por ejemplo las islas Azores. Tomaron en consideración 3 factores:Primero, el deslizamiento de las placas continentales. Según estas teorías, el continente americano se separó de Europa, Africa y la Antártida por el deslizamiento de las placas sobre las capas más profundas y viscosas del planeta. Si miramos un mapa, veremos que sus formas calzan casi como las piezas de un rompecabezas. La excepción la constituye la zona correspondiente al Caribe y España, donde queda un espacio vacío.En segundo lugar, el hueco que se produce coincide con la extensión tradicionalmente atribuida a la Atlántida.Tercero, han comprendido que ninguna erupción volcánica habría podido producir un efecto suficiente como para hundir una masa tan grande de tierra firme.De acuerdo a esto desarrollan la tesis de que el cataclismo que, sí podría haber provocado tal hundimiento, sólo podría originarse en una perforación tan profunda en el suelo submarino que alcanzó las materias fundidas que hay debajo de la corteza terrestre, a las que llamamos "magma". Este cráter habría proyectado gigantescos chorros de materia incandescente haciendo que al mismo tiempo se hunda el fondo oceánico, con lo que en unas 24 horas toda la Atlántida habría podido sumergirse hasta una profundidad de 3 mil metros. La masa enorme de cenizas volcánicas, millones de metros cúbicos de lava porosa y piedra pómez, se habría precipitado pronto sobre el mar en el mismo lugar donde antes se alzaba la hermosa isla de los atlanes.Se cumplirían así los detalles más dudosos del relato de Platón. Por supesto que hay muchos más indicios que indican que el fondo del mar inmediato a los Azores estuvo antes emergido. Por ejemplo, se han detectado allí grandes extensiones de fondo marino arenoso, y es sabido que la arena sólo se produce en las superficies por la acción del agua sobre las piedras; y todo esto sin mencionar las ruinas submarinas descubiertas en la región conocida como Triángulo de las Bermudas.
Industries europees al segle XIX
una pasada per el següent PDF us ajudara a veure com anaven prosperant les nacions d'Europa en el terreny industrial.
http://www.indexnet.santillana.es/rcs/_archivos/Recursos/geografiahistoria/indeuropeas.pdf
Mapa de Arno Peters
...per estudiar historia ja he dit que fan falta
moltes altres disciplines/ciencies... geografia,
art , literatura , filosofia , economia , dret ,
sociologia , antropologia....
la Geografia ens dona idea d'on som.
ja coneixeu el mapa de Peters?
http://www.petersmap.com/
La Proyección de Peters (llamada así por Arno Peters), aunque más correctamente Proyección de Gall-Peters es una proyección cartográfica que aparecio por primera vez en 1855, publicada en el Scottish Geographical Magazine por James Gall.
En ella los paralelos y los meridianos son sustituidos por una cuadrícula de 10 grados decimales.
La proyección refleja correctamente las áreas de los países, por lo que es una proyección equiareal. Los meridianos aparecen como líneas verticales paralelas y los paralelos como líneas horizontales paralelas que van acortando la distancia entre ellas hacia los polos. Las formas de las áreas tropicales y subtropicales aparecen más estrechas y alargadas que en la realidad y las áreas de altas latitudes aparecen más ensanchadas y más achatadas que en la realidad.
relacions esglessia - estat
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Clericalisme
Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers polítics. ConcordatA partir del s XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.
Confessionalitat
Adhesió pública i oficial a una confessió religiosa per part d'una institució o àdhuc d'un estat.
Hierocràcia
Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casa sacerdotal.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Laïcitat
Sistema que exclou les esglésies de l'exercici del poder polític o administratiu, i de l'organització de l'ensenyament.
Plàcet
Assentiment del poder civil a una disposició o promulgació de l'autoritat eclesiàstica, en els països en què les relacions entre l'Església i l'Estat es regeixen per normes concordatàries.
Poder temporal
Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica, sobretot pels papes, sobre un territori.
Regalisme
Nom donat a la política religiosa dels sobirans europeus durant els ss XVII i XVIII, que tenia per finalitat controlar l'acció de l'Església.
Temporalisme
Tendència ideològica i política favorable al poder temporal del papa.
Teocentrisme
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
Teocratisme
Clericalisme, ultramuntanisme.
Tolerància religiosa
Reconeixement legal per part de l'estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l'oficial.
Ultramuntanisme
Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana).
Leopoldo O'Donnell y Jorris
Santa Cruz de Tenerife 1809 - Biarritz 1867
Militar castellà d'origen irlandès.
Fill del tinent general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de la Bisbal.
Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra Carlina lluità en el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia.
Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena (1839) —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i, en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat.
Partidari dels moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per a raptar la reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità general de Cuba, senador i director general d'infanteria.
Davant les immoralitats financeres dels moderats, s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una batalla indecisa a Vicálvaro, assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol del 1854), redactat per Cánovas del Castillo.
S'inicià així el Bienni Progressista; O'Donnell es distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el bienni, agrupà al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal, amb la qual governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el ministeri de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra d'Àfrica (1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li valgué el títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya.
Però la reacció moderada, afavorida per Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar quan la crisi política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a superar la revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era incapaç de cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a Biarritz.
diumenge, d’octubre 15, 2006
Ferrocarril
Se entiende por ferrocarril, en el sentido amplio del término, el sistema de transporte terrestre guiado sobre carriles de cualquier tipo, aunque normalmente se entiende que los carriles son de acero (ferro del latín ferrum), que hacen el camino o vía férrea sobre la cual circulan los trenes. Dentro de esta clasificación se incluyen medios de transporte que emplean otros tipos de guiado, tales como los trenes de levitación magnética.
Su desarrollo se produjo en la primera mitad del siglo XIX como parte de la Revolución industrial, haciendo uso de la ventaja técnica que supone el bajo coeficiente de rodadura metal sobre metal —del orden de 3 por 1000 y muy inferior al coeficiente de rodadura sobre carretera— causando una transformación completa de la sociedad al permitir el transporte de personas y mercaderías a un bajo costo y en forma regular y segura.
El primer transporte de viajeros sobre "carriles de hierro" se realizó en Inglaterra en 1801, con vagones tirados por caballos, entre las localidades de Wandsworth y Croydon. Este hecho supuso un hito en la historia del transporte terrestre.
George Stephenson (Wylam, 1781 - Tapton House, Chesterfield, 1848) es considerado el padre del ferrocarril moderno por las investigaciones que realizó, junto con su hijo Robert, sobre la tracción con locomotoras de vapor y los resultados que obtuvo.
[editar]
Primeras locomotoras
En 1828: locomotora "Lancashire Witch" (12 km/h), diseñada para el transporte de carbón.
En 1829: locomotora "Rocket" (48 km/h), la primera que remolcó vagones con pasajeros. (la de la fotografia)
1825
Primer ferrocarril del mundo entre Stockton y Darlington, Gran Bretaña
1829
Primer récord mundial de velocidad con locomotora de vapor Rocket: 48 Km/h (Gran Bretaña)
1848
Primer ferrocarril peninsular: Barcelona-Mataró (28 Km), promovido por Miguel Biada
1851
Madrid-Aranjuez. Primer tramo de una de las líneas radiales
1855
Fundación de la Maquinista Terrestre y Marítima
Causas de la industrializacion siglo XIX
En 1833 apareció la industria pionera de Cataluña y de todo el Estado español: el vapor de Bonaplata, accionada por una máquina de vapor. Tuvo una historia breve, solo duró dos años, ya que fue destruido por unos obreros exaltados que veían que las máquinas les quitaban el trabajo, el llamado movimiento del ludismo.
La revolución industrial en España comenzó en tres focos: Barcelona, Alcoy y Málaga, pero solo el primero perdurará y llegará a ser la fábrica de España del siglo XIX.
Así que, a pesar de la oposición del ludismo, Cataluña vivió una experiencia única: la Revolución Industrial, que se concentró en el sector textil, sobretodo en el algodón y la lana.
Las raíces de la industrialización de Cataluña se tienen que buscar en el siglo XVIII.
La revolución agrícola había generado una agricultura comercial y competitiva.
La existencia de una clase media campesina había dado lugar a la articulación de un mercado interior.
La industria rural y las manifacturas crearon una clase media emprendedor y un gran número de trabajadores cualificados.
Y una nueva burguesía se iba abriendo a la innovaciones económicas y tecnológicas que surgían en el resto de Europa.
El proceso industrial nacido en Cataluña siguió un modelo común en toda Europa: en una primera fase se desarrolló la industria de bienes de consumo, especialmente textiles -algodón y lana-; posteriormente, se inició la industria de bienes de equipamiento esperanzada por la gran demanda de las fábricas, de la agricultura y de los nuevos medios de transporte (ferrocarril).
Les Colónies Tèxtils : La Colonia Vidal
Una colònia és una població allunyada d'un centre urbà i per aquest el seu propietari s'ha de comprometre a donar uns serveis als seus pobladors: escola, església, botiga de queviures, etc.
La colònia, que era agrícola en el seus inicis, podrà ser també industrial després d'una llei de 1868 que ampliava i recollia les disposisicons promulgades fins aleshores.
A Catalunya, totes les colònies creades, que havien de ser considerades oficialment com a tal per a gaudir dels privilegis otorgats, van ser industrial, i la majoria dedicades a la industria tèxtil.
Les colònies industrials són totes fàbriques de riu, el nom que es donà per als berguedans a la fàbrica dels Rosal, la primera en establir-se a la vora del Llobregat (1859). L'única excepció és la Colònia Güell, que era un vapor. Tot i la importància de l'energia hidràulica del Llobregat, amb l'aigua no hi havia prou. El seu cabal irregular i pobre obligà tots els fabricants de les colònies i fàbriques de riu a instal-lar màquines de vapor com a auxiliars.
LA COLÒNIA VIDAL DE PUIG-REIG
El primer Ignasi Vidal era cintaire i exhibí cintes i llistons de seda a l'Exposició de Barcelona . Després devia fer compatible la cinteria amb la filatura i el tissatge de cotó.
El 1854 es constituí la raó social Vidal, Valles i Solà, que es va fer càrrec d'un vell edifici paperer que hi havia a la vora del riu Cardener, aportat pel seu soci Josep Solà i Abadal. L'edifici tenia poca importància, però el salt d'aigua que anava amb ell la debia tenir tota per aquells manresans afamats de força hidràulica. Serà l'anomenada fàbrica dels Comdals, al límit del terme municipal de Manresa.
La fàbrica serà primer de filats de cotó. El 1862 tenien 3.000 pues de filar i 56 obrers. Aquest any Josep Solà deixarà l'empresa, que ara serà Vidal i Vallès. L'any 1880 les pues de filar són 6.600 i els telers mecànics 170.
El 1892 Ignasi Vidal comprà uns terrenys al costat del Llobregat, en el terme de Puig-reig, i demana autorització per aprofitar la força hidràulica. Les obres del canal, la resclosa i la fàbrica començaren el 1894, l'anyl 1900 la fàbrica es posà en marxa.
A Cal Vidal, el Llobregat proporcionava una font d'energia barata i, gràcies a la xarxa ferroviària - el ferrocarril va conectar Manresa amb Puig-reig l'any 1885 i va arribar a Guardiola de Berguedà l'any 1904 - hom podia obtenir carbó de la conca minera del Berguedà i, al mateix temps, fer arribar el cotó a la fàbrica i comercialitzar els productes.
Al voltant de la fàbrica, s'anirà constrüint la càssica colònia, com totes les altres de la conca, amb els habitatges, l'escola, el cafè, la llar d'infants i altres serveis.
El 1932 es prodüí la transformació en anònima en constituir-se Ignasi Vidal Germans SA. La fàbrica va ser tancada el 1980
Els Vidal van invertir el capital obtingut en les seves experiències manresanes per a crear una nova empresa familiar: una gran fàbrica de filats i teixitas de cotó i una colònia.
La colònica Vidal ha estat sempre una empresa familiar, com moltes altres empreses catalanes; es tracta d'una societat anónima que integra als membres de la família i que presideix l'hereu de cada generació.
Industria Textil 1500 - 1600 a Europa
teniu una imatge al blog
http://historiaespanya2batxilleratgarbi.blogspot.com/2006/09/sufragismo-y-feminismo-la-lucha-por.html
El sector al que correspondió el mayor protagonismo dentro de la industria europea moderna fue, sin lugar a dudas, el textil.
Ello no representaba, en realidad, novedad alguna, pues la industria medieval se desarrolló precisamente en función primordialmente de la fabricación de tejidos.
El vestido, al tiempo que una necesidad inmediata, resulta expresión visual de distinción social, aún más que la decoración de la vivienda. Por ello la industria textil creció a expensas tanto de la necesidad como del lujo.
Los grandes centros de producción eran en el siglo XVI, en buena medida, idénticos o parecidos a los de siglos anteriores. Había varias áreas que condensaban el mayor número de talleres y artesanos.
El norte de Italia, en primer lugar, constituía una zona de amplia implantación tanto de la producción de paños de lana como de la de tejidos de seda. Las oligarquías nobiliarias urbanas de ciudades como Florencia o Milán fundamentaron su poder económico en la producción y comercialización de textiles. A estos centros se añadieron otros, como Bérgamo, Brescia, Pavía o Como. En conjunto, el peso de la fabricación de paños y telas en la composición de la población activa industrial norteitaliana fue abrumador. En Florencia, por ejemplo, el Arte della lana "ocupa una treintena de miles de personas de la ciudad y las afueras. Compra la lana bruta que viene de Puglia, Castilla, Borgoña o Champagne, y la hace lavar, cardar, y peinar en los lavaderos y talleres del Arte con utensilios fabricados en Lombardia. Los Médicis, por ejemplo, cuya expansión se ha observado en la segunda mitad del silo XV, tienen sus propios talleres, donde sus obreros trabajan sometidos a una severa disciplina, vigilados por los encargados y según horarios regulados por el sonido de la campana" (B. Bennassar). La ciudad del Arno disponía a principios del siglo XVI de capacidad suficiente para producir más de 2.000 piezas de paño anuales, el equivalente a unos 80.000 metros de tejido. En el sur de Italia, Nápoles constituía también un centro importante de producción e hilado de seda, junto a Catanzaro. Sin embargo, la fabricación de tejidos se efectuaba en las ciudades del Norte (Florencia, Venecia, Génova, Milán), a cuyos talleres la seda napolitana o calabresa era remitida para su confección definitiva. La industria textil italiana atravesó por momentos de dificultades a raíz de las guerras de Italia, aunque más tarde se recobró en parte.
Otro gran centro de producción pañera fue Flandes. Aquí, la materia prima utilizada era, principalmente, la lana de oveja merina procedente de Castilla, excelente para la fabricación de telas ligeras. La unión de ambos países bajo la Monarquía de Carlos V favoreció aún más las posibilidades de un comercio regular de exportación e importación de lana. Junto a la pañería, en Flandes floreció también una industrial textil artística de primera calidad como la tapicería. Los bellos tapices flamencos con representaciones de escenas bíblicas, mitológicas o históricas adornaron ricamente las paredes de los grandes palacios de la época.
En tercer lugar, Inglaterra fue también un foco de potente desarrollo textil, fundado en la industria pañera. Durante el siglo XVI esta industria, ya floreciente en el siglo XV en el este del país (Norfolk, Essex, Kent), se extendió hacia el oeste (Gloucester, Somerset). La demanda de materia prima para la pañería inglesa potenció la cría de la oveja hasta el punto de provocar serías transformaciones en las estructuras de la producción agropecuaria.
De forma un tanto más tardía se empleó también lana española. La industria textil inglesa se benefició de la emigración de multitud de tejedores flamencos protestantes refugiados tras la revuelta de los Países Bajos. Inglaterra recibió una mano de obra cualificada que resultó de gran utilidad para el desarrollo de su pañería. La situación de Inglaterra en el mercado internacional de textiles mejoró también como consecuencia de los problemas derivados de la guerra en los Países Bajos y de la decadencia de la industria italiana.
Estos tres fueron los principales focos de desarrollo textil, pero, junto a ellos, existieron otros focos secundarios.
En el oeste de Francia floreció una industria de exportación de telas de lino y cáñamo (los famosos ruanes y bretañas), que convivió con otra industria más orientada al consumo interno en regiones como Champagne, Picardía y Borgoña. Por su parte, en Tours y Lyon se desarrolló una industria sedera de considerable magnitud, que ocupó a varios miles de obreros y obtuvo la protección real.
También en el sur de Alemania alcanzó la fabricación de tejidos un cierto desarrollo, especialmente por lo que respecta a los fustanes de Augsburgo, Ulm, Ratisbona y Nuremberg.
En España se localiza otro foco secundario de producción textil. Las ciudades castellanas como Segovia, Cuenca, Palencia y Ávila desarrollaron una industria de paños de lana, aunque ésta atravesó por grandes dificultades derivadas de la orientación exportadora de la producción de materia prima lanera y de su falta de competitividad frente a las confecciones extranjeras. En la segunda mitad del siglo la pañería castellana se hallaba en franca decadencia.
La industria de la seda, de tradición morisca, se desarrolló en Granada (principal zona productora de materia prima), Toledo, Valencia y Sevilla. Fueron las manufacturas textiles (las más importantes por el número de productores, por el volumen y valor de la producción y por su papel en el comercio internacional) las que alumbraron nuevas formas de organización industrial en la Europa del XVI.
Como se ha visto, el monopolio local de las corporaciones de artesanos representaba un control estrecho de la industria urbana, al servicio de una producción de calidad que excluía la presencia de una verdadera empresa capitalista. Sin embargo, se ha podido comprobar que en el norte de Italia la producción textil se organizó en ocasiones de forma distinta, en grandes talleres que concentraban a un buen número de obreros bajo el control de poderosos empresarios.
Los cambios más novedosos, sin embargo, derivaron de la aparición de una industria rural que se desarrolló fuera de los límites de control de los gremios urbanos y que superaba, por tanto, los marcos corporativos. Surgió una clase de mercader-fabricante interesado en los negocios de exportación de textiles que ideó formas de abaratar la producción y de romper los límites impuestos por las corporaciones, sacando provecho de la creciente demanda de paños.
Estos mercaderes-fabricantes rentabilizaban las posibilidades derivadas del trabajo en el ámbito rural. Los campesinos podían dedicar sus horas libres al trabajo de hilar o tejer. Sus mujeres, y hasta sus hijos menores, podían asimismo ayudar en ello. Obtenían así unos ingresos complementarios que incrementaban el presupuesto familiar.
El empresario-comerciante les facilitaba la materia prima y el instrumental necesario y recogía a domicilio los productos elaborados o semi-elaborados para llevarlos a recibir las labores de acabado en la ciudad. A este sistema se le conoce como "domestic-system" o "putting-out". Esta forma de organización industrial se desarrolló en Flandes, sirviendo como alternativa a la decadencia de la actividad textil en ciudades como Gante, Brujas o Courtrai, pero también floreció en otros ámbitos de la Europa industrial. Las fluctuaciones del mercado internacional y los grandes riesgos derivados de la elasticidad de la demanda la hacían más rentable que la creación de grandes empresas centralizadas, que exigían fuertes inversiones y gastos de mantenimiento y que podían fácilmente quebrar debido a un cambio de ubicación de los centros gravitatorios del comercio internacional (Lis-Soly).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)