El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista.
El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana.
Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política.
Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims.
El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas.
Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc).
Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny).
Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà.
Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917.
De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats.
Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes.
Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917.
Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable.
-En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà.
-En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres.
-Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia.
Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
