La Veu de Catalunya ( Diari 1899 - 1937)

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Veu_de_Catalunya

La Veu de Catalunya va ser el diari en català de més llarga durada que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. Publicava dues edicions diàries.
El seus orígens es remunten al setmanari literari i polític fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell l’11 de gener de 1891.
Aquest setmanari tenia una doble vessant: literària i política, amb una clara voluntat de despertar la consciència del poble català. Bona part dels seus redactors i col•laboradors, esdevindrien les principals figures polítiques, i periodístiques, de la futura Veu diària, seria el cas de Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors, Joan Sardà. L’edició com a setmanari desaparegué el Nadal de 1898.
S’inicia l’edició diària sota la direcció d’Enric Prat de la Riba amb una orientació eminentment política i defensor del programa de la Lliga Regionalista.
Es remarcable la influència que va tenir que va tenir La Veu en el periodisme de principis del segle XX. A les seves pàgines varen escriure polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, lldefons Sunyol, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy, Eugeni d'Ors (amb el pseudònim Xènius), Josep Pla, Jaume Bofill i Matas (Puck, Guerau de Liost, One), Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Manuel Brunet, Carles Sentís, Irene Polo, Ignasi Agustí, Ferran Agulló (Pol).
Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col•laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora.
Per la seva direcció també varen passar Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Va estar suspès per articles publicats al 1900, 1901 i 1902 i, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917), per tal d’evitar que els parlamentaris tinguessin una tribuna pública escrita. En tots els casos va acabar apareixen amb altres noms (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent) per poder esquivar la prohibició.
La redacció va ser assaltada per un grup de militars el 25 de novembre de 1905 en lo que es coneix com els Fets del ¡Cu-Cut! i que fou l’inici d’un procés de repressió a la societat catalana a través de la Llei de Jurisdiccions, la qual cosa va estimular la creació de la Solidaritat Catalana, aliança de partits catalans que esdevindria triomfadora en les eleccions al parlament de 1907.
Al juliol del 1936 son intervingudes les instal•lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.