A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general.
S'ha vist en l' Oda a la Pàtria d'Aribau el primer exponent d'aquest moviment cultural, que es va expressar amb sentiments nostàlgics envers el passat històric de Catalunya.
En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859.
Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar Narcís Oller. Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes.
Una fita important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880.
Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català.
El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya.
